La sisena edició dels Premis Finestres de Narrativa vol celebrar la qualitat literària d’obres publicades al llarg del 2025.
La llista es va fent més curta i cada vegada queda menys per conèixer els guanyadors. L’anunci final serà el pròxim 26 de febrer.
El jurat del Premi Finestres de Narrativa en Castellà, format per Andrés Barba, Giuseppe Caputo, Laura Fernández, María Negroni i Camila Enrich, ha seleccionat els tres títols següents entre els deu finalistes:
—El gran ensueño, de Celso Castro (La Navaja Suiza)
—Larvas, de Tamara Silva (Páginas de Espuma)
—El fino arte de crear monstruos, de Silvana Vogt (H&O)
El jurat destaca els aspectes següents de cadascuna de les obres:
—El gran ensueño, de Celso Castro (La Navaja Suiza)
Hi ha, a El gran ensueño, una escriptura que flueix fragment a fragment, com un riu de consciència que en alguns moments és més explícitament biogràfic i que, en altres, en canvi, es va despersonalitzant, o com tornant absent de si. Aquesta escriptura és, per si mateixa, per dir-ho amb el nostre narrador, “aquest raríssim estat mental, gairebé inabastable… en què el consum massiu de certes substàncies i aquesta estranya lasitud que propicia el cansament, et porten a viure durant hores un somni real –per mi és el punt d’ebullició de l’inconscient…”. Més que una trama convencionalment aristotèlica, Castro crea un “estat narratiu”, més circular si es vol, més proper a la feina dels somnis. Un llibre veritablement inesperat: en l’estructura i l’esdevenir.
—Larvas, de Tamara Silva (Páginas de Espuma)
A Larvas, Tamara Silva treballa allò infantil-sinuós amb una destresa tècnica capaç de crear una música única, diferent en cada relat, i unes imatges poètiques que incessantment eleven la força addictiva de cada narració: una euga morta, inflada, baixant per un corrent; uns peixets que neden a orín; un gos que és més ràpid que la velocitat duna pedra. Cal destacar la delicadesa i la precisió per escriure l’ambigüitat que hi ha en aquest llibre: una raresa que moltes vegades s’activa en els jocs infantils i que, a poc a poc, com una enfiladissa, comença a embolicar-ho tot, des dels pensaments de les protagonistes fins a la vida materialment quotidiana. Un paisatge literari que és, alhora, naixent i madur, fresc i carregat de tradició.
—El fino arte de crear monstruos, de Silvana Vogt (H&O)
La imatge inaugural de El fino arte de crear monstruos, la d’un poble flotant a la Pampa argentina –un poble, Morteros, que s’inunda “amb facilitat i sense causes”, i en què llavors van apareixent entre l’aigua, realistes i extraordinaris, cotxes, gossos, vaques i fins i tot taüts– funciona com a metàfora perfecta de la feliç de la feliç de narradora. Silvana Vogt ha imaginat una nena que, absorta i commoguda, mira per primer cop les coses i les paraules que les anomenen: que escolta, escolta, escolta amb els ulls ben oberts per després adonar del descobriment del llenguatge durant el seu descobriment del món. D’aquesta manera, ella parla de les muntanyes com a planes verticals, o «d’un riu que, en comptes d’anar horitzontal, queia vertical entre les roques”. El fino arte de crear monstruos és un llibre que exhuma un amor per la vida i una gran tendresa intel·lectual.
