CONVOCATÒRIA TANCADA
La propera convocatòria s’obrirà al mes de novembre
Pla ens proposa una ficció documental. O, si es vol, una proposta de novel·la de no-ficció, un exercici assagístic híbrid, escrit en primera persona, que, si bé es basarà en «fets reals», s’inclinarà també cap a la narrativització, el dietari, el viatge, la crònica periodística i, a estones, la imaginació i la fabulació. A partir de l’exemple de la novel·la L’Ordre du jour (2017) de l’escriptor francès Éric Vuillard i de l’assaig clàssic de la periodista de The New Yorker Janet Malcolm Reading Chejov. A Critical Journey (2012), parteix del convenciment que l’escriptor Joaquim Ruyra (1858-1939) té una vida inefable, potser de baixa densitat anecdòtica o desposseïda de «drama», però que espera ser narrada en forma d’enquesta autoreflexiva o d’indagació assagística. I una obra que pot ser sotmesa a una intriga, a una investigació crítica, a la descripció d’una «gramàtica» pròpia que val la pena divulgar amb la il·lusió que les noves generacions de lectors i de lectores no deixin de llegir-la.
La torre fantasma. Passejos per la Catalunya estranya explora nou indrets de Catalunya vinculats al misteri, l’excentricitat i l’estrany. A través de cròniques que combinen investigació històrica, treball de camp i experiència personal, l’autor recorre espais tan diversos com Empuriabrava, el bosc de Can Ginebreda o l’esplanada ovni de Montserrat. El llibre utilitza aquests llocs per reflexionar sobre qüestions contemporànies com l’especulació urbanística, la degradació ecològica, el turisme, els mites populars i la relació entre realitat i simulacre. Amb influències de Mark Fisher i de la tradició situacionista, la proposta se situa entre l’assaig, la crònica literària i el reportatge gonzo, amb una mirada crítica i humorística sobre la cultura friqui i els imaginaris ocults del territori català.
L’autora parteix d’un context en què la filosofia ha decidit deixar de preguntar-se per la realitat, ja que rebutgem qualsevol gran discurs o intel·lectual que intenti proposar una teoria totalitzadora. Des de la filosofia es mira amb recel els grans relats i es rebutja plantejar-se qüestions metafísiques. L’autora sosté que estem vivint un segon romanticisme: afició a la superstició, sensació de manca de sentit i desconfiança envers el futur, desencís davant la ciència i la política… i es pregunta: podem recuperar la Realitat com a problema i com a punt d’ancoratge que doni sentit a la nostra existència sense caure en la nostàlgia o en relats simplistes?
L’autora pretén cartografiar com una societat hiperconnectada gestiona la finitud i el seu dolor; on busca consol; qui l’ofereix i a quin preu. També vol traçar un panorama general, creuant dades amb hipòtesis provinents de la ciència-ficció, dels relats clàssics i de les ficcions contemporànies. Aspira a narrar experiències properes i alhora completament estranyes mitjançant un llenguatge literari situat a mig camí entre la crònica i la crítica cultural.
Les beques volen ser el suport econòmic sense el qual és molt difícil que els autors desenvolupin els projectes amb la qualitat i l’aprofundiment necessaris.
A més de les 6 beques anuals, de 25.000 € cadascuna (tres per a projectes en català i tres per a projectes en castellà), els autors dels projectes seleccionats obtenen una plaça per retirar-se a escriure a la Residència Literària Finestres.
La selecció dels projectes becats corre a càrrec d’un jurat format per professionals independents i de reconeguda trajectòria i criteri, a més d’un membre de l’equip Finestres.
Una fórmula, un càlcul, una tesi, un manifest, una partitura, un recull de somnis, un assaig en curs, una llista, una queixa o una revolució travessen fronteres amagats dins maletes salvadores. Maletins discrepants que s’enfilen pels colls dels Pirineus mentre proven d’entendre la dimensió del monstre. L’agost de 1940, un periodista americà de 33 anys, Varian Fry, va ser enviat amb dòlars i visats a Marsella per ajudar a marxar a 200 noms de la «intelligentsia» europea. Aquest és un assaig sobre l’exili intel·lectual que, fugint del nazisme, va sortir d’Europa l’any 1940 i 1941 creuant per Portbou. Equipat amb un tou documental procedent de l’arxiu Varian Fry de Nova York, defuig la crònica històrica per situar-se en el registre narratiu. Més que les vides exiliades, es vol posar el focus en les idees abolides, aquelles que dibuixen un horitzó de raonabilitat anomenat Europa. Quins llibres s’emportaven i es llegien els uns als altres? Amb quins manuscrits fugien? Quines idees eren irrenunciables? Aquest és el recurs narratiu, la imatge que ha d’acompanyar tot el trajecte.
Formigó és un assaig sobre la deriva del litoral espanyol, centrat en els municipis turístics, massificats i definits per l’urbanisme depredador on van fer vacances quatre escriptors estrangers: Thomas Bernhard, Virginia Woolf, Sylvia Plath i Michel Houellebecq. Bernhard es retira a hotels de mala mort a Torremolinos i Palma; Plath passa una llarga lluna de mel a Benidorm; Woolf viatja en tres ocasions a la península, fent parades per tot el litoral mediterrani; Houellebecq enceta el nou mil·lenni a Lanzarote. A camí entre el reportatge gonzo i l’assaig literari, el text se serveix del testimoni directe i indirecte que aquests i altres autors van deixar en diaris, cartes, novel·les, cròniques i poemes per establir una cronologia de la turistificació del país i l’evolució de la mirada estrangera sobre el mateix. En el camí, emergeix un mapa de les sensibilitats creuades d’aquests escriptors i dels temes que els obsessionaven, amb la qüestió de la mort al centre.
Aquest assaig proposa repensar la crisi ecològica des de les seves arrels socials, culturals, econòmiques i polítiques. Davant d’una crisi climàtica accelerada, la necessitat de reduir emissions és inajornable. Però l’obsessió per la rapidesa pot esdevenir un parany si no sabem cap on anem. El cronòmetre climàtic ens recorda que el temps s’esgota, però cal sostenir-lo amb una brúixola política que orienti el canvi cap a la justícia social.
Enfront de certs discursos historicistes que assumeixen gairebé al dictat les consignes i fins i tot el llenguatge de l’època estudiada, en aquest projecte es parteix d’un estat d’incredulitat per tal d’afavorir la interrogació sobre el tipus d’escultura de bellesa dòcil i aparentment incorruptible que va promocionar el noucentisme. Prenent com a figura tutelar Enric Casanovas, un dels principals representants d’aquell ambient cultural, però també un dels més discrets i mal coneguts, l’assaig desplega un fil narratiu sobre la transmissió dels llegats, la relació del classicisme amb l’avantguarda i l’apropiació de la feminitat en la construcció idealitzada del món, per mirar d’entendre la pervivència d’un model de cossos perfectes en un període històric travessat per les guerres, els feixismes i els exilis, que empenyien més aviat en direcció contrària, cap a la mutilació i l’esguerro.
La derrota de l’art ofereix un abordatge a la qüestió de la creació literària posant al centre allò que sovint s’amaga: el fracàs, la sensació de no assolir el que es persegueix i la frustració. A partir de nombrosíssims exemples d’escriptors de diverses tradicions, l’assaig pretén descriure com ha funcionat dins la ment dels creadors literaris l’experiència de les «il·lusions perdudes» per mirar d’ajudar a articular una ètica per a creadors que permeti afrontar el desencant —o «el fiasco», per dir-ho com Norah Ephron— de cara a la realitat dela recepció de l’art i la literatura en el món d’avui. Lluny de rebolcar-se en el derrotisme, sense justificar les causes i els efectes deles baixes passions, es limitarà a observar-les i explicar-les com un elementque, a la pràctica, serveix per llegir millor i, sobretot, per entendre millorel funcionament de la personalitat dels escriptors i dels engranatges que conformen el sistema literari.
Els alats és un assaig líric que pretén fer-nos tornar a aixecar els ulls cap al cel. Prenent com a fil narratiu la veu en primera persona de l’autora i la seva fascinació des de la infantesa pels «ocells endevinaires» que deien el futur sota l’estàtua de Colom de Barcelona, el text farà un recorregut històric, cultural i simbòlic per tots els éssers amb ales que conformen el nostre món real i imaginari. Ocells, éssers mitològics, bèsties fantàstiques, deus alats, sants, àngels… han estat sempre els mitjancers entre la terra i el cel, la representació de l’esperit a les faules i a les diverses religions. En un món en què el cel ha estat ocupat per antenes, ones electromagnètiques, avions i drons, recuperar l’espai aeri des de la bellesa i la imaginació, fent servir un estil eminentment poètic, és imprescindible no solament per salvar l’aerosfera, sinó per salvar l’aspecte més sagrat de la natura i del nostre interior.
Mirall trucat vol ser alhora una recerca sobre una família i el relat de com i per què es porta a terme aquesta recerca. A partir d’aquests dos eixos, l’autor vol convidar-nos a reflexionar sobre el paper de periodistes i historiadors en relació amb la societat a la qual lliuren la versió més nítida possible dels fets i les eines per interpretar-los. Amb la convicció que la tergiversació dels fets i la reinvenció del passat són tan antics com la comunicació verbal entre els humans, i que les millores en la transmissió de la informació han anat acompanyades de noves tècniques per falsificar-la, l’assaig explorarà el nostre passat a través de la història d’una família, els Quintà, a partir de fonts arxivístiques i testimonis vius: primer seguirà els passos del pare, un contrabandista, espia i soci de Josep Pla –un periodista que va compartir amb aquest diverses il·legalitats– i després la carrera periodística del fill, l’Alfons, sembrada de mentides, xantatges… i crims. De la mateixa manera que es vol retratar com viu un periodista en temps de guerra i de dictadura, es volen posar en relleu els problemes d’accés a la informació d’un país que ha patit les dues coses.
Un projecte que vol fer reflexionar i conscienciar sobre els costos de tota mena que suposa iniciar un procés de reproducció assistida, una realitat poc coneguda pel públic general, però cada vegada experimentada per més gent. Tota una sèrie de casos reals, entrevistats per l’autori, s’estructuraran en un format original, el de “Tria la teva aventura”, aquells llibres juvenils on el lector salta d’una pàgina a una altra segons la decisió que vol que prenguin els protagonistes. Això permetrà resseguir els diferents recorreguts que pot fer la persona o parella que se sotmet a aquest tipus de tractaments i el preu real de cadascun d’ells, tant econòmic com físic i emocional, i comprovar si en realitat hi ha tanta llibertat de decisió com anuncien les clíniques.
Un projecte sobre la guerra en el món de la cuina que va enfrontar Santi Santamaria amb Ferran Adrià, emblemes de dues maneres arquetípiques d’entendre la cuina. L’assaig –escrit amb molt d’estil i sentit de l’humor– vol repassar el fenomen de la cuina catalana que va començar als anys noranta, l’exaltació dels xefs com a autèntiques estrelles de la societat catalana, i indagar la cara fosca del fenomen, que inclou l’explotació laboral o les pràctiques mafioses, entre altres qüestions, i alhora pretén ser una crònica de la història explosiva que va conduir a un conflicte ferotge entre dos antics col·legues.
No totes les finestres miren a mar, de Sergi Tarín, planteja un testimoni reflexiu dels anys àlgids de l’assetjament urbanístic i de la resistència veïnal en el barri portuari del Cabanyal de la ciutat de València, viscut en directe des d’un dels seus blocs, el conegut com Bloc dels Portuaris, on Tarín va viure durant set anys. Allà va participar en els enfrontaments amb els antiavalots, les estratègies de pura supervivència, i la lluita contra la planificació urbanística que volia arrasar el barri sencer. La proposta es mou entre la crònica periodística, el testimoni personal i la reflexió assagística, partint de les vivències de l’autor al barri entre 2010 i 2017, com «un paio entre gitanos», i exposa les reflexions sobre conceptes com la pobresa, el racisme, l’antigitanisme, l’aporofòbia, la pressió i el mobbing immobiliari, la gentrificació, l’abús policial i, malgrat tot, formes de solidaritat, cohesió, dignitat i coratge.
A través d’una mirada lúcida i profundament humana, aquesta obra ens submergeix en la vida de milers de joves d’origen musulmà que creixen als marges de les grans ciutats europees: París, Londres, Barcelona, Madrid, Ceuta. Joves atrapats en barris on la pobresa, el racisme i la desafecció política dibuixen un paisatge quotidià d’exclusió i silenci. Aquest assaig no només pretén explorar les arrels de l’aïllament i la desconfiança que senten envers les institucions, sinó que també vol il·luminar les formes de resistència, creativitat i esperança que floreixen entre els joves d’aquestes comunitats. Amb una veu que entrellaça l’anàlisi sociològic amb la proximitat del treball de camp —fruit de més de vint anys d’investigació etnogràfica— l’autora dona vida a històries invisibles i reivindica el valor d’una una generació que, lluny de ser una amenaça, dialoga amb els valors democràtics europeus. Davant el soroll de la islamofòbia i el buit institucional, aquest assaig es planteja com un acte d’escolta i de reconeixement: un assaig necessari, compromès i valent, que convida a mirar on molts prefereixen no veure-hi res.
En la solitud de la presó, Rosa Luxemburg recollia flors. El seu herbolari, oblidat durant dècades i publicat per primer cop el 2016, és el punt de partida d’aquest assaig que descobreix en aquesta pràctica botànica una forma de pensament polític. L’autora proposa llegir aquest gest minuciós no com una evasió, sinó com un mètode: una sensibilitat ecològica radical que entrellaça natura, economia i estratègia revolucionària. Des d’una perspectiva situada en el present i travessada pel feminisme i l’ecologisme, aquest assaig vol recórrer l’obra de Luxemburg per pensar-ne la vigència davant les crisis actuals. Entre l’herbolari i la vaga, entre la presó i l’acció, es desplegarà una Rosa íntima i combativa, i comprovarem que la seva mirada sobre el món continua florint allà on menys ho esperem.
En temps on tot sembla poder mesurar-se, aquest assaig pretén indagar en com el coneixement es va convertir en xifra, rànquing i mercaderia. A partir de casos de frau científic, sistemes d’indexació i obsessions estadístiques, l’autor traça una genealogia crítica de la manera amb què organitzem i quantifiquem el saber. Allò que abans era un art humanista —interpretar, llegir, comprendre— s’ha vist substituït per una mecànica de la dada que empobreix l’experiència i transforma la nostra forma d’habitar el món. Des de les biblioteques del passat fins als algoritmes del present, aquest assaig farà un recorregut per una història poc explicada: la de com el coneixement va perdre el seny. Entre figures excèntriques, tecnologies oblidades i preguntes urgents, l’autor desplega una reflexió lúcida i accessible sobre el poder ocult dels índexs en l’era digital.
Dejad que vengan a mí es defineix com un projecte de naturalesa assagística que aspira a examinar i ressignificar un dels emblemes més fascinants de la nostra bellugadissa realitat: les croades dels infants, l’eco de les quals ressona des de la coneguda croada infantil que va tenir lloc el 1212. Amalgamant literatura, pensament i història, Dejad que vengan a mí es proposa extreure d’aquest fenomen d’arrel medieval i inusitades relectures modernes –Voltaire, Andrzej Wajda, Roberto Bolaño…– el seu veritable abast imaginatiu, en particular mitjançant la identificació de les mutacions de sentit a les quals han estat sotmesos aquells esdeveniments del segle xiii que encara ressonen a les tesis sobre la Nomadologia de Deleuze i Guattari o a la literatura que actualment aborda l’emergència de massius moviments migratoris des de l’Amèrica Central cap als EUA. A la fi, el traçat d’una mena d’atles de la peregrinació moderna a l’abric de la metàfora de la croada infantil a Dejad que vengan a mí és també la proposta d’una nova metàfora de l’existir humà.
Aquest assaig és un conjunt de peces soltes, el trencaclosques que, en lloc d’una imatge, ens presenta una cosa trencada, una fissura, la bretxa que interromp la continuïtat del que estimem viu i present. Aquest és un trencaclosques sobre el mort, sobre el morir i el ressorgir després de la descomposició de la carn. És un empelt entre pròtesi i encanteri, la canalització de veus que persisteixen, reverberades, després de la desaparició de l’ens emissor i, com qualsevol trencaclosques, també és promesa de restitució. Com un matoll d’herbes sense nom, obre un espai especulatiu habitat per fantasmes, legislacions, històries familiars, comiats, auguris, testimonis, pràctiques capitalistes, memorials, dols, desaparició forçada, somnis poètics, deliris i lluites col·lectives en un intent per deixar intuir, entre l’espessor, l’ebullició de la vida i de la bellesa, quan s’abracen la terra i la carronya.
Mapa de soledades indagarà sobre l’autèntica epidèmia de solitud que la nostra societat està experimentant: la gran epidèmia del segle xxi. El projecte es proposa reflexionar sobre aquest gran desafiament del nostre temps. L’objectiu no és solament comprendre el fenomen en el nostre context social, sinó traçar una radiografia de la solitud en diferents indrets i temps, i comprendre allò que té de conjuntural i allò que té d’universal. Per a això, l’assaig recorre a l’exemple de diferents personatges de la història que, per diferents motius, han viscut experiències d’aïllament. Per analitzar l’esmunyedís concepte de solitud, que s’ha manifestat de manera molt variada en diferents societats i èpoques, es proposarà una mena d’atles o de cartografia. Cada un dels capítols estarà dedicat a un espai geogràfic genèric, que servirà de punt de partida i de metàfora espacial per referir-nos a una manera específica d’experimentar la solitud. De les illes dels nàufrags a la terra de ningú de les fronteres, dels deserts on es refugien els místics fins a la solitud populosa de les ciutats, passant per la vastitud del cosmos habitat i habitable, Mapa de soledades intentarà descobrir què és exactament el que diem quan diem que estem sols.
El reino intermedio. Trances, visiones y ritos fúnebres como prácticas feministas és una recerca sobre com en la nostra cultura la possessió, l’èxtasi i els estats de trànsit han estat associats tradicionalment a les dones. Des de les prediccions de les píties en els oracles de la Grècia clàssica fins a l’espiritisme de finals del segle xix, els cossos de les dones han servit com a canal per rebre els missatges dels déus i els difunts. Aquesta associació del femení a l’èxtasi i el tràngol és producte de la dominació patriarcal: com a éssers inferiors, les dones estaven més a prop d’allò que era irracional i emocional, de la convulsió i de la histèria. A més, com que la seva veu no tenia valor, era lògic que servissin com a transmissores per a les veus dels altres, per als vaticinis i els missatges de les deïtats i els avantpassats. Tot i això, les dones van aconseguir apropiar-se d’aquests espais i utilitzar-los per aconseguir un poder, una influència i una autoritat que els havien estat negades. Hi van trobar una llibertat i una igualtat de què no gaudien en altres àmbits de la societat, i molt sovint van utilitzar-les per lluitar per la justícia social, tal com mostra la vinculació de les espiritistes al feminisme. Entre les ombres d’aquest regne intermedi habitat per déus, esperits i difunts, les dones podien rebel·lar-se i subvertir els mandats de gènere; ser, en definitiva, els que realment eren.
L’autora proposa un assaig al voltant de cants i sonoritats presents en la comunicació entre éssers humans i animals. Serà un text entre crònica de viatge i assaig estructurat al voltant de quatre geografies molt concretes: el Marroc, l’Orinòquia colombiana, Bhutan i Espanya. Al Marroc, els pastors toquen la flauta als seus ramats i els caçadors de serps les amanseixen amb música. A les planes de Colòmbia es canta a les vaques i a Bhutan, als bous. A Astúries es canta als ruscs. L’objectiu del projecte és documentar aquesta pràctica en vies de desaparició i completar un registre sonor que l’autora fa temps que arxiva. Així mateix, es tracta d’indagar sobre el vincle entre el llenguatge i la música, la relació entre la nostra espècie i els animals, la matèria sonora i allò intangible. Serà una aproximació a la ruralitat, a la transhumància i al pasturatge.
L’autora aspira a analitzar el comportament de la dona en crisi després d’haver patit qualsevol mena de violència sexual. La tesi de l’assaig és que la naturalesa de la ferida eròtica és bipolar i, per tant, conté qui l’ha patida en un circuit psíquic marcat per l’ambivalència entre l’excés i el defecte. L’objectiu de l’assaig és proporcionar eines per a la comprensió del fenomen bipolar que ajudin a trencar les conseqüències de la ferida eròtica, tant individualment com col·lectivament.
Delta, de Gabi Martínez, proposa un treball de documentació i escriptura sobre un territori fronterer que perd terreny al mar a un ritme vertiginós i les conseqüències que deriven d’aquesta realitat en tot l’ecosistema del Delta de l’Ebre: des de la població formada per veïns de diferents orígens, passant per les indústries locals com el cultiu d’arròs i el turisme, fins a la fauna i la flora com els toros, les anguiles i angules i els flamencs. L’autor es desplaçarà al Delta per conviure amb aquesta realitat durant el temps que calgui i posarà especial èmfasi en l’Illa de Buda, una illa que «està a dues borrasques de desaparèixer». Aquesta proposta destaca pel caràcter urgent de l’assumpte, per la investigació que farà l’autor sobre el terreny, per la incertesa de les conclusions a què arribarà i per la incògnita sobre el futur del Delta, tot desenvolupat amb un estil dinàmic, narratiu i valent.
Anna Ballbona (Montmeló, 1980) és escriptora i periodista. Ha publicat les novel·les No soc aquí (Premi Llibres Anagrama 2020) i Joyce i les gallines (Anagrama, 2016), que s’han traduït al castellà, a l’alemany i al grec. És autora del llibre de no ficció Elles competeixen (Ara Llibres, Beca Premi Ciutat de Barcelona 2022), sobre esport femení, i dels llibres de poemes Conill de gàbia (LaBreu Edicions, 2012) i La mare que et renyava era un robot (Premi Amadeu Oller 2008). Alguns dels seus versos s’han inclòs en antologies i s’han traduït al castellà, l’eslovè i el gallec. El 2023 va obtenir una beca Leonardo de la Fundació BBVA per a un projecte literari. Té un màster en Literatura Comparada per la UAB i col·labora amb el programa de Catalunya Ràdio “Ciutat Maragda”, el suplement “Quadern” del diari El País i la revista Serra d’Or, entre d’altres mitjans.
Raül Garrigasait (Solsona, 1979) és doctor en Filologia clàssica per la Universitat de Barcelona (UB). Ha publicat diverses obres d’assaig i de ficció, com ara El gos cosmopolita i dos espècimens més (Edicions de 1984), la novel·la Els estranys (Edicions de 1984, 2017), distingida amb el premi Llibreter i l’Òmnium de Novel·la, El fugitiu que no se’n va (Edicions de 1984, 2018), Els fundadors (Ara Llibres, 2020), i Profecia (Edicions del 1984, 2023). Ha traduït al català autors com Plató, Goethe o Joseph Roth. També ha publicat l’assaig breu La ira (Fragmenta, 2020), dins la sèrie «Pecats capitals» i la crònica personal País barroc (L’Avenç, 2020), que va ser finalista del Premi Finestres de Narrativa en català. Actualment presideix La Casa dels Clàssics, un projecte sorgit de la Col·lecció Bernat Metge que promou la creació, el pensament i la difusió dels clàssics universals en llengua catalana.
Manel Ollé (Barcelona, 1962) és professor d’història i cultura de la Xina contemporània al departament d’Humanitats de la UPF i a l’Escola Bloom, crític literari i poeta. El seu darrer llibre de poesia és Un grapat de pedres d’aigua, que va guanyar els Jocs Florals de Barcelona de 2021. Escriu crítica literària en diferents mitjans i és traductor del francès i del xinès d’autors com Balzac, Gao Xingjian, Pu Songling o Shitao. Ha publicat assajos sobre història xinesa, el darrer dels quals és Islas de plata, imperios de seda (Acantilado, 2022).
Eva Vàzquez (Salt, Gironès, 1968) és llicenciada en història de l’art i periodista cultural al diari El Punt Avui, on escriu articles sobre art i literatura. També col·labora a la Revista de Girona i L’Avenç. Ha comissariat diverses exposicions relacionades amb la revisió històrica de l’art del segle XX a Catalunya. Entre els seus treballs publicats, hi ha El quadern de fil (2015), Claudi Casanovas. Ceràmiques (2016), Un meteorit fugaç (2017) i La llum que et va tocar (2018). Va guanyar una de les Beques d’Assaig Finestres amb el projecte sobre la representació del cos femení en l’escultura catalana “El cos i la ruïna”.
Ha publicat dues novel·les, La dona que es va perdre (2012) i El dia del cérvol (2016), però abans havia estat moltes altres coses: filòloga romànica, agent d’artistes de la guia de carrers, guionista de televisió i exposicions, reportera, recomanadora i presentadora de programes de llibres a la televisió ia la ràdio, traductora, columnista i professora d’escriptura. Des del 2009, escriu crítica literària al diari Ara i ha traduït al català obres de Maggie Nelson, Virginie Despentes, H.D. Thoreau, Judith Butler o Rebecca Solnit. Va ser particularment feliç formant part de l’equip dels programes de llibres de televisió Saló de lectura (BTV, 2002-2006) i L’hora del lector (Canal 33, 2007-2011). Entre el 2016 i el 2019, ha estat comissària del programa Barcelona Ciutat de la Literatura UNESCO de l’Ajuntament de Barcelona, des d’on ha planificat (quan l’han deixat) polítiques públiques de foment de la lectura, difusió del patrimoni literari i dinamització del sector professional del llibre a la ciutat.
Andrés Barba (Madrid, 1975), es va donar a conèixer el 2001 amb La hermana de Katia (finalista del premi Herralde i portada a la gran pantalla per Mijke de Jong), a la que van segir dos llibres de nouvelles titulats La recta intención i Ha dejado de llover (Premi Nord-Sud), i sis novel·les més que el van confirmar com una de les firmes més importants de la seva generació a Espanya; Ahora tocad música de baile, Versiones de Teresa (Premio Torrente Ballester), Las manos pequeñas; Agosto, octubre; Muerte de un caballo (Premio Juan March); En presencia de un payaso; República luminosa (Premi Herralde de novel·la, Prix Frontieres, finalista del Premi Gregor Von Rezzori) i l’experiment biogràfic Vida de Guastavino y Guastavino. És tambié autor dels assajos Caminar en un mundo de espejos, La ceremonia del porno (Coescrit amb Javier Montes i Premi Anagrama d’assaig) i La risa caníbal. En el terreny poètic ha escrit Crónica natural. El seu últim llibre és El último día de la vida anterior (Premi Finestres). Com a traductor ha publicat versions al castellà de més de trenta autors, entre ells Melville, Henry James, Joseph Conrad i Thomas De Quincey.
La seva obra ha estat traduïda a vint-i-dos idiomes. Ha rebut múltiples beques, entre elles la de l’Acadèmia de Espanya a Roma, la de la Residència d’estudiants de Madrid, i la del Cullman Center, a la New York Public Library. Ha estat professor convidat al Bowdoin College i a la universitat de Princeton.
Giuseppe Caputo (Barranquilla, 1982) és autor de les novel·les Un mundo huérfano (Random House, 2016), Estrella madre (Random House, 2020) i La frontera encantada (Random House, 2025). Actualment és professor i coordinador acadèmic de la Mestria en Escriptura Creativa de l’Institut Caro y Cuervo. La seva obra ha estat traduïda a l’anglès, italià i indonès. La traducció de Un mundo huérfano a l’anglès a càrrec de Juana Adcock i Sophie Hughes va rebre un English Penn Award. Va ser director cultural de la Feria Internacional del Libro de Bogotá (FILBo) entre 2015 i 2018. El 2017, va ser seleccionat pel Hay Festival com un dels 39 millors escriptors de ficció menors de 40 anys d’Amèrica Llatina. Va esudiar Escriptura Creativa a la Universitat de Nova York i la Universitat de Iowa.
Laura Fernández (Terrassa, 1981) és autora de sis novel·les: Bienvenidos a Welcome (Elipsis 2008 /Literatura Random House, 2019), Wendolin Kramer (Seix Barral, 2011), La Chica Zombie (Seix Barral, 2013), El Show de Grossman (Aristas Martínez, 2013), Connerland (Literatura Random House, 2017) i La señora Potter no es exactamente Santa Claus (Literatura Random House, 2021). Aquesta, la seva última novel·la, va ser distingida amb el Premi Ojo Crítico de Narrativa 2021, el Premi Finestres de Narrativa en castellà 2021, el Premi Las librerías Recomiendan a millor llibre de ficció de 2021, i el Premi Kelvin 505, a més a més d’una Mencin Especial dels Premis Ciutat de Barcelona. La seva obra ha estat traduïda al francès, a l’italià, a l’anglès i al japonès, i els seus contes han estat inclosos en nombroses antologies, i reunits finalment en un volum de relats escollits titulat Damas, caballeros y planetas (Random, 2023). La seva obra més recent és un petit assaig sobre el món com a lloc fantàstic, una misteriosa crònica des de l’encara més misterios Llac Ness, titulat Hay un monstruo en el lago (Debate, 2024). Les seves històries tenen el punch d’un Douglas Adams que hagués llegit més del compte a Stella Gibbons, i l’ambició de complex món a part d’un Thomas Pynchon fan d’Stephen King. També és periodista i crítica literària i musical, i una apassionada entrevistadora d’escriptors. Actualment escriu principalment per El País, encara que ha col·laborat a una infinitat de mitjans en el passat. En el passat també va treballar en un videoclub i va muntar un grup de música. Té dos fills i molts llibres de Philip K. Dick.
María Negroni ha publicat nombrosos llibres, entre altres: Arte y Fuga, Cantar la nada, Elegía Joseph Cornell, Interludio en Berlín, Exilium, Objeto Satie, Archivo Dickinson i Oratorio (poesia); Ciudad Gótica, Museo Negro, El testigo lúcido, Galería Fantástica, Pequeño Mundo Ilustrado, El arte del error i La idea natural (assaig); El sueño de Úrsula, La Anunciación i El corazón del daño (ficció).
Ha obtingut les beques Guggenheim i Fundación Octavio Paz en poesia, el Premi Internacional d’Assaig Siglo XXI, dos Premis de la ciutat de Buenos Aires el 2021 i la beca del DAAD Programa Internacional d’Artistes a Berlín 2024/25. A més a més, el seu llibre Islandia va rebre, en la seva versió en anglès el Premi al Millor Llibre de Poesia en Traduccoió de l’any PEN American Center (Nueva York, 2002) i el seu últim llibre de poemes (Utilidad de las estrellas, Pre-Textos 2024)) va rebre el Premi Margarita Hierro d’Espanya. La seva obra ha estat traduïda a l’anglès, francès, italià, suec i portuguès.
Camila Enrich. Fa més de vint anys que està vinculada al món de l’edició. Després de passar per la facultat de Traducció i Interpretació amb el somni no realitzat d’aconseguir una plaça d’intèrpret al’ONU, va acabar traduint pòlisses d’assegurances fins a caure retuda per l’avorriment. Al cap de poc temps, li van oferir unes pràctiques a Grup 62 i allà va tenir el pressentiment que el seu fort era l’edició. Amb 25 anys, sense haver vist mai unes galerades, va acceptar el repte de dirigir una editorial i va acabar a càrrec de diversos segells del grup. Després de nou anys apassionants envoltada de grandíssims editors i autors, va deixar l’editorial per viatjar per Mèxic i Àsia. A la tornada, gràcies a una bona amiga, va conèixer un editor holandès que buscava una scout, moment en què va començar a treballar com a tal. Al primer client se li han sumat altres editors estrangers i altres empreses culturals. Té feblesa per les novel·les ambientades en internats, en campus universitaris i en famílies disfuncionals, també per la literatura llatinoamericana i per les noves veus. Ja fa deu anys que treballa de scout i entre manuscrit i manuscrit s’escapa a nedar.
Inscripció realitzada correctament. En breu rebràs un correu de confirmació.