Coincidint amb l’aniversari de la mort de la seva mare, Isabel de Naverán escriu un diari de dol.
L’acció física d’escriure esdevé per a l’autora un ritual, el gest que transforma i resignifica l’experiència viscuda.
El llibre discorre com una veu que pren consciència del propi estat de dol, adoptant per moments la naturalesa d’una carta escrita cap a la mare, a la recerca d’una nova forma de presència.
Imatges, records i observacions dels estats canviants que segueixen a un impacte vital s’organitzen en fragments breus formant una constel·lació en què diferents veus es creuen.
Qui recorda el que algú va dir ara és qui pensa o evoca i el jo es desdibuixa per donar espai a un entrecossos, un lloc d’enunciació que és necessàriament inestable, generós, tàctil.
L’autora intenta recuperar els últims dies de la vida de la seva mare quan, afectada per una malaltia degenerativa, es va disposar a morir envoltada dels seus éssers estimats ia casa seva.
Aquest escrit està marcat pel que és vivencial i travessat per la consciència d’una transformació que es dóna durant el temps immediatament posterior a la mort d’algú estimat.
Aquest llibre explica com es resignifica cada petit detall de la vida quotidiana, modificant-la sense marxa enrere.
Dóna compte també de l’ímpetu físic i vital que s’experimenta en el període de dol, una barreja entre la pena i l’alegria, un estat de vegades ple de contradiccions.
Subscriu-te al nostre butlletí i estigues al dia de totes les novetats
