No soc aquí

Hi ha fronteres que sembla que només s’obriran amb un conjur. No són exactament barreres, ni línies rectes, ni tallen netament. Tampoc no són portes que condueixen a un món paral·lel, sinó llocs, situacions i circumstàncies molt reals, que condicionen i marquen el pas: frontisses entre uns mons que desapareixen i altres que s’afanyen per treure el cap. Pot ser que les tinguem aquí al costat, però veure-les, entendre’n els mecanismes i finalment travessar-les pot requerir tota una vida. Mila, la narradora d’aquesta novel·la, va créixer a finals dels anys setanta en un barri apartat i mal urbanitzat, encaixonat entre una autopista, un cementiri i un polígon industrial. Filla de pagesos que van haver de canviar el tractor per la cadena de muntatge, al seu lèxic familiar més remot destaquen les paraules portland, del ciment amb què van tapar l’era de casa seva, i kennebec, de les patates que plantaven a l’hort. Els pares no la portaven de vacances ni a sopar fora, però la portaven a veure un remeier que un dia li va dir que tenia un do que s’aniria manifestant amb el temps.

Ara que espera un nadó, Mila intenta desentranyar els motius de l’estranyesa que l’ha acompanyada des de sempre, una certa perplexitat envers els orígens. Enfilant records, mesura els límits i la força d’aquest món heretat, rememora les temptatives d’obertura a Barcelona ia París i es pregunta què hi ha perviscut i què transmetrà a la seva filla. Amb una prosa de dringar cristal·lí i un punxant sentit de l’humor que oscil·la entre la tendresa i la mala llet, Anna Ballbona ha escrit una inusitada novel·la de frontera, l’autoretrat d’una dona que troba la veu potser aquell do en el moment que decideix posar-se a parlar.