Gabriela Wiener es escritora y periodista peruana residente en Madrid. Ha publicado los libros narrativos Sexografías (2008), Nueve lunas (2009), Llamada perdida (2014) y Dicen de mí (2018); la novela Huaco retrato (2021); y los poemarios Ejercicios para el endurecimiento del espíritu (La Bella Varsovia, 2014) y Una pequeña fiesta llamada Eternidad (La Bella Varsovia, 2023).
Sus textos han aparecido en antologías nacionales e internacionales y han sido traducidos al francés, inglés, italiano, polaco y portugués. Sus primeras historias se publicaron en la revista peruana de periodismo narrativo Etiqueta Negra. Fue redactora jefa de la revista Marie Claire en España y columnista de The New York Times en español. Hoy escribe una columna para Público. Ganó el Premio Nacional de Periodismo de Perú; por un reportaje de investigación sobre un caso de violencia de género.
Es creadora de varias performances que ha puesto en escena junto a su familia. Recientemente escribió y protagonizó la obra de teatro Qué locura enamorarme yo de ti.
La mort del seu pare i els fantasmes de la seva herència marquen el retorn de Wiener amb aquesta exploració memorable sobre l’amor, el desig, la gelosia i el racisme.
Un “Huaco retrato” és una peça de ceràmica prehispànica que buscava representar les cares indígenes amb la màxima precisió possible.
Es diu que capturava l’ànima de les persones, un registre que ha sobreviscut ocult al mirall trencat dels segles. Som el 1878, i l’explorador jueu-austríac Charles Wiener es prepara per ser reconegut per la comunitat acadèmica a l’Exposició Universal de París, una gran fira de “progressos tecnològics” que compta entre les seves atraccions amb un zoo humà, cim del racisme científic i del projecte imperialista europeu.
Wiener ha estat a prop de descobrir Machu Picchu, ha escrit un llibre sobre el Perú, s’ha emportat prop de quatre mil huacs i també un nen.
Cent cinquanta anys després, la protagonista d’aquesta història recorre el museu que acull la col·lecció Wiener per reconèixer-se a les cares dels buits que el seu rebesavi va espoliar. Sense més equipatge que la pèrdua ni un altre mapa que les ferides obertes, les íntimes i les històriques, persegueix les empremtes del patriarca familiar i les de la bastardia de la seva pròpia nissaga -que és la de molts-, la recerca identitària del nostre temps: un arxipèlag d’abandonaments, gelosia, culpes, racisme, vestigis fantasmals ocults a les famílies i la desconstrucció d’un desig tercament ancorat en un pensament colonial.
Hi ha tremolor i resistència en aquestes pàgines escrites amb l’alè de qui recull els trossos d’una cosa que es va trencar fa temps, tot esperant que tot torni a encaixar.
Pel valor de l’autora d’escriure un relat íntim i alhora indagar en el colonialisme i en part de la història de la humanitat. Per com, a través d’una història personal i familiar escrita amb gran coratge, enllaça temes tan diferents com el dol, el desig, l’arrelament i el racisme. Per com posa de cara el passat amb el present, Europa amb Llatinoamèrica i a si mateixa amb la seva família. Pel joc enginyós i subtil amb l’ambigüitat que ens porta fins a un final intel·ligent. Per la veu càlida, descarnada i poètica. També per aquest exercici que fa des del “jo”, que va més enllà del repte d’explicar-se a si mateixa i es qüestiona d’on ve i com existeix aquí i ara. Per estructurar tots aquests temes amb fluïdesa i elegància en una novel·la commovedora.
Subscriu-te al nostre butlletí i estigues al dia de totes les novetats
