Lenguas vivas

Luis Sagasti compon un llibre inclassificable i hipnòtic en què relata històries mínimes, d’aquelles que deixen la seva empremta en el temps, com les cançons que al capvespre entonaven els soldats de tots dos bàndols a les trinxeres de la Primera Guerra, o les biografies d’ignots col·laboradors en la producció d’enciclopèdies i diccionaris, o els registres dels darrers parlants d’una llengua, o la correspondència frenètica entre traductors que juguen a traduir un conte de l’anglès a l’espanyol i de nou a l’anglès i altra vegada a l’espanyol i així fins, gairebé, l’infinit.

Moltes vegades són històries sobre objectes coneguts, però descrits des d’una perspectiva diferent, com ara un quadre de Matisse, una entrada de diari d’Agota Kristof, una melodia de Nick Drake; d’altres són escenes privades, com el record de la cal·ligrafia de la infància, un llenguatge inventat i secret o l’intent de recuperar el so de la veu d’algú que ja no hi és, però a qui seguim escoltant.