*Text original en castellà.
Guanyadora del Premi Finestres de Còmic a Millor Obra: el discurs d’agraïment de Natalia Velarde als Premi Finestres 2026
Hola, em dic Natalia i de gran volia ser dibuixant. Sembla que ara puc dir que ho soc…
Aquest pensament em va fer reflexionar sobre tot això que és dibuixar, sobre la seva importància, o la importància de les arts en general. I la veritat és que per a mi és el més important del món i, alhora, sempre dubto de si realment ho és.
Molts dels que ens dediquem a l’art vivim amb aquesta escletxa, una bifurcació per dins. Emprenem aquest camí per profund amor al medi i, pel camí, es desenvolupa la professió. En algun punt és fàcil oblidar per què vas entrar al joc.
Darrerament, m’ha fet pensar que l’art s’ha tornat un concepte gairebé religiós. Sé que sona graciós dir això avui dia, amb tot el tema de la IA, que va néixer ahir i ja sembla que ens està robant la capacitat de meravellar-nos. Ara tot és possible, ràpid, pràctic… Ara més que mai fer art no té sentit en si mateix si no està optimitzat. Per descomptat, tancar-te tres anys de la teva vida a treballar en un còmic ja no en té.
I així i tot… continuarem dibuixant, llegint i gaudint, encara més, d’aquest procés tan poc pràctic, tan irracional. No en tenim cap altra, estem condemnats, és el preu per estar enamorats del que aconseguim amb les nostres pròpies mans. Per això crec que l’art és molt més instintiu, com una necessitat, una cosa que ens connecta entre totes, que s’assembla molt a l’espiritualitat. Perdoneu-me la magufada. Jo no crec en res, però ho crec. En la felicitat i l’amor que sento per aquest art repetitiu, ardu i trasbalsant que és fer còmics.
Quan dibuixo, sense voler, soc un animal feliç. I potser tot s’hi queda. Ser feliç és dificilíssim. És important? No ho sé.
L’art ajuda a escapar quan el món és irrespirable, o quan ho és estar dins de la nostra pell. Després la fugida es queda en paper, es petrifica i parla per tots: de la nostra por, de tot allò que no ens podem perdonar. Perquè el nostre dolor no és únic, no és especial; és col·lectiu i és etern. El que durin les paraules escrites, gravades a foc. El dol és una cosa que ens travessa a tots, d’una manera o altra, tard o d’hora…
Ara, en llegir-me, se m’acut que és una manera d’escapament molt ximple, perquè en realitat no és tal. És més aviat una gran volta que ens permet agafar aire, guanyar temps… per intentar concretar… entendre… el món i les seves coses, les coses al món… i a nosaltres dins de tot allò. Submergir-nos cap a dins, suportant la pressió per cercar silenci. Intentar fer tangible el que ens sobrepassa… Aturar-se a pensar… prendre’ns tant de temps per a tot això avui dia es veu capritxós, irreal, infantil… poc pràctic, no? No té sentit, tenint tantes opinions per triar, tantes imatges amb la rapidesa i la contundència d’un clic… Disculpeu-me, fa 5 segons que soc autora i ja estic donant la tabarra. És que tot això em recorda… un cop un mestre a la uni es va enfadar amb mi perquè em vaig referir als artistes com “aquells que es dediquen a generar imatges”. Aleshores em va semblar pretensiós, avui entenc molt bé el seu emprenyament.
Fa tres anys que em vaig escapar dins d’Encías Quemadas i ara tot se sent més irreal, encara que és el que he fet tota la meva vida; de cop i volta, ara més que mai, soc dibuixant. Curiosament darrerament em fa por dibuixar. No estava preparada perquè la cosa anés bé. Només estic espantada. Em fa por que ara importi alguna cosa del que dic… Disculpeu, és habitual en mi posar-me emo quan estic feliç… Se’m dona molt malament festejar. Sempre estic preparada perquè alguna cosa surti malament. Les pel·lícules m’han ensenyat que sempre és així… Com un múscul entrenat, ajupo el cap esperant la clatellada… que sembla que encara no arriba! Això és que ve des de lluny amb molta força, ja, ja…
I així, sobrepassada, desconnectada per emocions més fortes, molt més grans que jo… visc un somni.
Moltíssimes gràcies a la Fundació Finestres i al jurat per l’honor d’aquest premi, per aquesta oportunitat i per posar el meu còmic entre obres i autors tan immensos. Gràcies per llegir el meu còmic. Per creure que això tan poc pràctic té sentit.
Gràcies a la meva família, perquè sobretot els hi dec a ells transmetre’m la seva visió del que la paraula “art” significa i el poder que pot tenir per dotar de sentit tot allò que toca.
A les meves amigues i amics, que són uns intensos i sempre s’apunten a caminar amb mi pel desert.
A en Jaume, el meu editor —aka santa paciència—, i a tot l’equip meravellós de Reservoir Books.
Als meus mestres i referents, que viuen eternament de charleta a les cambres de la meva ment.
A en Dani, per ser el meu Cielito canònic. T’estimo.
I a en Tapón… gràcies per tot, amic.
Una abraçada gegant.
Gràcies per escoltar-me.
