Guanyador Premi Finestres de Còmic en Català: el discurs d’agraïment de Sebas Martín als Premi Finestres 2026
Quan de nen em preguntaven que volia ser de gran, jo no volia ser ni astronauta, ni policia ni explorador; jo ho tenia molt clar, volia ser dibuixant de “tebeos”; de còmics. I no sabia on m’estava ficant perquè si per Rodolf Sirera hi havia una cosa que anomenava el verí del teatre, jo aleshores ja estava inoculat pel verí de les vinyetes. Ah, el còmic! Eternament menyspreat inclús per bona part dels que es dediquen a això que ells cataloguen de LITERATURA (sí, així en majúscules, ni infantil/juvenil, ni CiFi, ni lladres i serenos i molt menys, “tebeos”). Jo sempre he considerat que el còmic és com l’òpera de la literatura. Si al bel canto, has de saber actuar, cantar, tenir consciència de l’espai escènic; al còmic, un cop has acabat la novel·la… Has de saber dibuixar-la! Us sembla poc? Per això són importants premis com el Finestres. No només per donar visibilitat als autors i les seves obres, sinó per insuflar benzina als seus ànims. I si a més, es tracta de còmic en català, ja ens endinsem dins del món, no sé ben bé si de l’idealisme més heroic o de la inconsciència.
A més, per si això no fos suficient, aquest any tenen la gosadia de concedir-lo a un projecte que barreja la memòria històrica, recuperant un grup d’artistes de principis del segle XX, anomenats aleshores en pla burleta “els refinats” i que el conservadorisme va fer que quedessin oblidats, amb una trama policíaca situada en els temps actuals. I a sobre premien a un autor de reconegut activisme i carrera LGBTIQ a les seves obres on, sobra dir, que la premiada és de marcat caràcter “queer”. El que ve a ser un autor “maricón” (un ja té una edat) dels de tota la vida. Per això, només puc dir gràcies, pel premi, la valentia i apostar per una narrativa, llengua i temàtica que fa arrufar el nas en molts sectors que sembla que, en els temps que corren, van “in crescendo”. Jo, per la meva part, prometo no decebre’ls, ni a vostès ni als lectors, perquè, encara que està malament que jo ho digui, la història que narro és sucosa i com diria la meva sempre adorada Mayra Gómez Kemp: “hasta aquí puedo leer”.
