Silvana Vogt (Morteros, Argentina, 1969), és l’autora de El fino arte de crear monstruos. Va viure a diverses ciutats d’Argentina fins a establir-se a Buenos Aires, on va estudiar Filosofia, Psicologia i Producció radiofònica, abans que el daltabaix econòmic del seu país l’empenyés a emigrar a Barcelona al 2002. És també l’autora de La mecànica de l’aigua, escrita en català. Al 2018 va rebre una Beca d’Escriptura Montserrat Roig (Barcelona/Unesco) i va reprendre l’escriptura en la llengua materna. Té una llibreria, Cal Llibreter, a Sant Just Desvern. El fino arte de crear monstruos és la seva segona novel·la.
1. Com definiries el teu llibre en poques paraules?
És una novel·la escrita des de la tendresa, la innocència i la màgia de la infància, que intenta posar bellesa i consol a les hecatombes del món. Succeeix en el moment exacte que un cap i un cor decideixen que la vida sigui només l’esborrany de la literatura. És un llibre sobre la literatura com a resposta a totes les coses. Sense que la protagonista, Vidria, entengui això tan clarament com ho enuncio. És un llibre sobre el preu a pagar per poder complir els somnis que queden més enllà del primer paradís: el lloc d’origen i la infantesa.
2. Vas saber des del principi que El fino arte de crear monstruos seria el títol o vas valorar altres opcions? Quines?
L’arxiu es va anomenar El Sahel durant un parell d’anys, quan encara no sabia que seria una novel·la i només eren disquisicions soltes. Després, quan ja treballava amb la idea de la novel·la, es va anomenar La chica de la moto. I, una mica més tard, quan el projecte s’havia torçat molt, es va anomenar Alertas tempranas para catástrofes futuras. Va ser recent quan vaig acabar el llibre, quan ja tenia l’esborrany definitiu, que vaig decidir que la frase que m’havia acompanyat durant tota l’escriptura, gairebé com un ressò, El fino arte de crear monstruos, sigui el títol correcte, el que sempre havia estat allà, esperant amagat darrere del punt final.
3. Què ha estat el més difícil del procés d’escriptura d’aquesta novel·la?
Els abandonaments a què la vaig sotmetre. De vegades, perquè em semblava que no anava enlloc, que no funcionava res en el text, que jo no tenia prou eines per arribar al final de la història. Pensava que el relat havia de ser més complex, que ho havia de sostenir sobre una estructura molt més ambiciosa, que els personatges havien de desfilar d’una altra manera per la trama, que li faltaven pàgines, capítols, explicacions, que li faltava un contrapunt, un altre món que completés aquest “mundito”. Però el moment més complicat va ser quan vaig renunciar a la llengua materna i vaig dedicar cinc anys a l’escriptura de La mecànica de l’aigua, la meva primera novel·la publicada, escrita en català. Em va fascinar la manera com funciona el cervell quan un escriu en un idioma estranger i vaig creure que no tornaria a la meva llengua. Però hi va haver gent a qui admiro i estimo profundament que em va demanar que acabés el projecte anterior, gent que em va fer entendre que havia de tornar a intentar-ho perquè allà, en allò que havia abandonat, hi havia una cosa molt potent. Acabar El fino arte de crear monstruos, tornar a l’escriptura en llengua materna, va ser un acte d’agraïment, obediència i confiança cega en el criteri d’aquesta gent, d’aquesta xarxa de contenció, sense la qual l’escriptura seria impossible.
4. Quines lectures, pel·lícules o música et van inspirar a l’hora d’escriure El fino arte de crear monstruos?
Van ser molts anys de feina i, per això, hi ha massa referents darrere de la novel·la, però sense la literatura de Rodrigo Fresán no existiria el llibre. Sense els llibres d’Eduardo Halfon no hauria trobat la brúixola. Sense els llibres d’Anne Michaels, especialment La cripta de invierno i el poema To write, estaria bloquejada. Sense Agota Kristof no hauria entès què estava posant per escrit. I Lila, de Marillyne Robinson, va ser fonamental, durant moments d’angoixa. Érase un río, i tots els llibres de Bonnie Jo Campbell, i, amb ella, el descobriment de l’editorial Dirty Works, i la seva tribu, van ser, sens dubte, l’antídot per a tots els verins amb la qual cosa vaig intentar assassinar a Vidria, la protagonista d‘El fino arte… I després, la música de Hank Williams, Neil Young, Bob Dylan i ABBA. Hi va haver una pel·lícula que em va fascinar perquè em semblava que hi havia la mateixa màgia que jo volia que tingués El fino arte…; però la vaig veure quan ja havia acabat l’escriptura: Bestias del sur salvaje. Me’n recordo em va consolar de la mateixa manera que em va consolar llegir La segunda venida de Hilda Bustamante, de Salomé Espert, o Planimetría de una familia, de Lía Piano, (un llibre que, a més, com El fino arte… està dedicat a un gos). La feina ja estava acabada, però trobar Bestias del sur salvaje i aquests dos llibres va ser un consol durant el difícil procés que apareix després del final, quan un no sap si algú s’interessarà pel que va crear. Confirmar que hi ha altra gent traient l’humor i la fantasia i la mirada del mateix lloc on un està traient l’humor i la fantasia i la mirada és una gran sort per travessar, acompanyada, les hores de desassossec.
5. Tens alguna rutina o ritual d’escriptura? Com és el teu procés creatiu?
Em costa molt pensar a escriure alguna cosa si no tinc setmanes o mesos de dedicació, de temps de qualitat, per endavant. I necessito escriure al meu ordinador amb pantalla gran, no aconsegueixo que el cervell, els dits i el món inventat i el real es comportin com vull si he de treballar en un ordinador portàtil. M’agrada tenir determinats llibres a prop, són els que jo anomeno “els meus llibres per posar al taüt per si em creixen ulls post mortem”, aquests llibres que ja formen part del meu cervell, del meu cos, del meu ADN i, sense els quals, em sento desemparada. Quan escric en llengua materna ho faig sense pensar gaire, sense tenir clar res més que una imatge, una vaga idea d’algun paisatge, un fet gairebé intuït, un animal, un personatge, una paraula. Després, quan les pàgines van avançant, arriba el moment en què l’eufòria i la velocitat i la seguretat en tot allò escrit s’esvaeix, que el text no va enlloc. És el moment de l’agonia, de voler-ho deixar tot. És el moment d’envejar a la gent que fa treballs manuals, que exerceix el seu ofici amb normes clares, al món real. Una perruquera, algú dóna llum al platí d’un cotxe, algú que pinta una paret, algú que mesura els comptadors elèctrics, algú que aixeca parets amb maons. Gent que no depèn que la seva ment, la gramàtica, les lleis de la ficció i el món irreal es conjurin i funcionin. Gent que no depèn del que és intangible per complir amb la seva feina, per saber que ho està fent bé. Ara ja vaig aprendre que quan arriba aquell moment cal sortir a caminar, deixar el text durant un temps, relativitzar el caos mental i no oblidar mai que hi va haver gent que va inventar el motor d’un cotxe; el sistema de transmissió; gent que va aconseguir que un avió voli; que una cúpula es mantingui ferma; que un pont no caigui; que un cos torni a la vida després d’un trasplantament. I que un està batallant amb paraules, en un món privat, que ningú no ens està esperant. És el moment de tenir paciència i ser més audaç que la desesperació perquè, tard o d’hora, tot això que sembla que no tindrà raó de ser, sempre acaba conformant un món lògic, acaba acomodant-se i mostrant-te que sí, que una altra vegada tenia raó quan intuïes que dins del bloc de marbre hi havia una figura i que podies donar-li la forma correcta.
6. Quin llibre va ser decisiu perquè volguessis convertir-te en escriptora?
No va ser un llibre. No va ser tampoc una decisió conscient. Quan estudiava producció i creativitat radiofònica, a Buenos Aires, vaig començar a escriure columnes d’opinió i els professors, periodistes a qui jo admirava molt, em deien que un dia m’adonaria que el meu no era la ràdio, sinó l’escriptura. Després, quan vaig arribar a Barcelona, vaig tenir una columna curta, tema lliure, mensual, a un diari. I vaig aprendre molt i vaig conèixer gent que m’encoratjava perquè em dediqués a escriure. Jo no feia gaire cas. Em semblava impossible optar per l’escriptura, em semblava raríssim que una mateixa pogués decidir una cosa així. I menys als trenta-tres anys! Tot i això, la gent que m’envoltava tenia molt clar que jo escrivia, que havia d’escriure, que estava perdent el temps intentant convèncer-me del contrari, així que em posava les coses fàcils perquè l’escriptura passés de manera natural, tot i que jo vaig intentar negar l’evidència fins fa molt poc.
7. Quin llibre va canviar la teva manera de veure el món?
La crítica de la razón pura, de Kant. Estudiava filosofia i, en llegir-lo, em vaig adonar que res del que vindria després, pel que fa al pensament, em semblaria millor, que res no podria superar el que aquell home havia escrit, el que jo havia après en llegir-lo. Així que vaig abandonar els filòsofs i em vaig convertir a la ficció. Vaig començar a llegir literatura després de Kant. I la ficció em va canviar, no ja la manera de veure el món, sinó la vida sencera: me’n vaig anar d’Argentina perquè no aconseguia un llibre d’un autor que admirava. Vaig decidir que el meu país no em podia negar la trinxera literària que havia construït per suportar la realitat. Vaig decidir que la ciutat on em viuria seria Barcelona perquè aquesta era l’última paraula d’un llibre que adorava i que adoro, escrit per l’autor que havia aconseguit llegir narrativa, per a mi, tornés a ser un acte intel·ligent, un anada i tornada, un diàleg, un lloc del qual no volia tornar a sortir perquè, fora de la ficció, només hi havia intempèrie. Aquest llibre va ser La velocidad de las cosas, de Rodrigo Fresán.
8. A quin llibre tornes una vegada i una altra?
Més que a un llibre torno a alguns autors. Roberto Juarroz, Bernhard, Steinbeck, Emily Dickinson, Anne Michaels, Mary Oliver, Bonnie Jo Campbell, Selva Almada, Eduard Márquez, Diego Angelino, Jesús Moncada, Richard Ford.
9. Quin és el teu personatge de ficció preferit?
Heathcliff! Però també Lila, de Marilynne Robinson. I, sens dubte, Margo Crane, de Bonnie Jo Campbell.
10. Quins són els teus tres autors de referència?
Això canvia segons allò que estigui escrivint, allò que tingui a l’horitzó, l’època que travessi. Ara: Juarroz, Bernhard, Jesús Moncada.
11. Quin llibre estàs llegint actualment?
Tinc llibreria, llegeixo dotze llibres alhora perquè la tirania de les novetats m’obliga a passar filtres per no fallar gaire quan em demanen recomanacions. Però, de totes aquestes lectures, hi ha un llibre editat per De Conatus, Limones, de Valerie Fritsch, que és una meravella i brilla entre els altres. I, aprofitant la flamant edició de Quid Pro Quo d’un Bernhard en català, rellegeixo Extinció. Però Bernhard no el llegeixo com els altres autors. Per mi és com anar a parlar amb un amic. És com anar de vacances. Anar al psiquiatre. Anar al metge. Anar a emborratxar-me. Anar a un doctorat. Anar a un ring i boxejar fins al KO. Bernhard (i també Steinbeck i Juarroz) és diferent de totes les altres lectures. És com entrar a un laberint on em sento tan però tan segura i soc tan però tan feliç. El vaig descobrir fa tan poc i ho hauria necessitat des de fa tant de temps. Bernhard, com Kant, és una cosa definitiva.
12. Qui és el teu lector preferit?
El meu escriptor preferit en català, Eduard Márquez, té un funcionament que és l’antítesi exacta del meu funcionament a l’hora de l’escriptura. Ell ho pensa tot abans, controla, dissenya, pren apunts, qüestiona, porta la narrativa al punt màxim en què, per a mi, és l’abstracció total de l’escriptura. Jo no penso en res. Em llenço sense paracaigudes sobre la pàgina en blanc i des d’aquest caos, trec la història. Per això, sense la lectura atenta, la fe en la meva capacitat d’escriure, sense els anys d’experiència que té a sobre i que em presta amb una generositat immensa, sense que el text passi la seva inspecció tècnica, no sé si hauria pogut donar per bons els meus dos llibres.
13. Quins altres llibres finalistes o guanyadors dels PFN —d’aquesta edició o d’anteriors— recomanaries?
Si las cosas fuesen como son, Gabriela Escobar Dobrzalovski. I, pel que va significar per a mi el seu llibre El idioma materno, Fabio Morábito, que aquest any va tenir a la longlist el seu Jardín de noche.
