Guanyadora del Premi Finestres de Narrativa en català: el discurs d’agraïment d’Irene Pujadas al Premi Finestres 2026
Bon vespre a tothom,
Moltíssimes gràcies al jurat, és un honor haver compartit tot aquest camí amb la resta de nominats i nominades. M’agradaria llegir una carta dirigida a la novel·la que vaig escriure ara fa un any, just abans que la novel·la es publiqués, com a “ritual de comiat” després de tants anys de convivència plegades. Em fa gràcia llegir-la tal com la vaig escriure abans que la novel·la arribés a les llibreries i sense saber que avui acabaríem aquí, només en una versió condensada per no allargar-me. La carta és del gener de l’any passat i diu així:
“Estimada Filomena,
Volia escriure’t per tenir un moment abans que t’independitzis. Tenir una estona soles, tu ja completament disfressada i jo amb la feina feta, d’igual a igual, com si compartíssim un dia de ressaca. Hem passat moltes hores juntes, tu i jo. Durant molts mesos només vas ser un petit corcó: ara venies i ara marxaves, sempre amb impulsos vagues i idees de bombero. Però jo volia que tinguessis cos, així que vaig començar a fer el que s’ha de fer: frases. Després t’he anat fent i desfent, capítol dins i capítol fora, que suposo que seria com anar-te provant vestits.
Què penso que ets, exactament? Quan em dirigeixo a tu, quina cosa m’imagino que ets? Amb tot el respecte, jo a tu t’imagino com una criatura anàrquica, manaire i tiquismiquis, capritxosa i pesadíssima, que va agafant forma i que va opinant sobre la forma que agafa. Les parts de la novel·la que no m’acaben de fer el pes són tu insatisfeta per la meva poca manya, per un diàleg o una escena coixa. El dubte ets tu queixant-te i la satisfacció ets tu cofoia amb aquell adjectiu o aquell capítol: aquesta és la meva confiança en la nostra relació mística. Què ets, però? I jo a tu què et dec? Potser ser-te fidel és el que vol dir la gent quan parla de la sinceritat en la literatura.
Déu n’hi do, però, la convivència. A estones ens mirava i pensava: mi-te-les elles, fetes l’una per l’altra, i a estones feies tan mala cara que tenia ganes de llençar-te a l’orgànica. Altres vegades em quedava mirant-te. Fes alguna cosa tu, pensava. Col·labora. No pot ser que tu estiguis aquí quieta i jo sigui la que sempre ha de tirar del carro. Però ara ja estàs feta. Ara sortiràs al món i jo hauré d’inventar-me un discurs sobre què ets i quines idees tens a dintre. I quan ho hagi explicat uns quants cops ja t’hauràs convertit en “allò”, una criatura petrificada, i serà alleujador pel que fa a les comunicacions públiques, però serà una pena pel que fa al fons de la teva ànima, la teva cosa volàtil i movedissa. No sento que hagi tingut un domini absolut sobre tu, però ja em sembla bé. Si t’hagués lligat curt i amb morrió t’hauries convertit en una novel·leta pansida.
Mira’t, Filomena: guapíssima a la teva manera. Tu com ho veus? T’agrada la disfressa final? Sé que si poguessis parlar em diries: CALLA, però per mi és un honor que haguem conviscut tot aquest temps. Ara a volar! Tant de bo trobis gent a qui li agradis molt fondo. Quan et col·loquin a les taules de llibres procura no moure’t gaire. I si et diuen coses dolentes els escups i els fots una coça.”
Moltes gràcies a la Fundació Finestres, moltes gràcies a les noies de L’Altra per confiar en la Filomena, gràcies a tots els qui porteu dies treballant per preparar aquesta festa i gràcies a la gent que estimo i que m’estima i que em fa sentir més humana. I l’enhorabona a la resta de guanyadors, és un honor compartir premi amb tots vosaltres.
