*Text originalment escrit en castellà.
Guanyadora del Premi Finestres de Narrativa en castellà: el discurs d’agraïment de Silvana Vogt al Premi Finestres 2026
Confesso que vaig ser una nena sense llibres, sense lectures, però amb un món desbocat de cataclismes i de persones amb una capacitat oral immensa.
Més tard, quan vaig arribar als llibres, vaig entendre que, de vegades, la literatura s’aprèn vivint primer i llegint després.
Diu Louis Gluck en un poema: Mirem el món una sola vegada, durant la infància, la resta és memòria.
El fino arte de crear monstruos és la recuperació d’aquesta mirada, la mirada pura sobre les coses, quan la vida era jugar i fer-se preguntes.
Quan la imaginació no tenia límits perquè no havíem après ni les respostes correctes ni les incorrectes.
Quan inventàvem explicacions sobre el funcionament general del món sense importar si el món realment funcionava així.
Quan allò inversemblant tenia el mateix valor que allò versemblant perquè ho crèiem, i ho crèiem perquè ho creàvem.
Vaig començar a escriure quan vaig entendre que la vida era l’esborrany de la literatura i que la literatura funcionava amb les mateixes lleis de la infància.
Fabio Morábito, parlant d’Agota Kristof, va dir: s’abdica de l’idioma matern perquè s’abdica del plor i s’abdica del plor perquè només deixant de plorar es pot escriure.
Aquesta és la millor explicació que he trobat mai per respondre per què la meva primera llengua literària va ser el català.
Ara que ja no ploro, ara que ja he refet els ponts amb el meu país d’origen i amb la meva llengua materna, ara, més que mai, reivindico i celebro el dret de poder viure i escriure en la llengua del país d’acollida i aprofito per felicitar a la Irene Pujadas amb qui compartim poble, humor, dèria per la Lydia Davis, i records inesborrables de la Residencia Literària Finestres, a Sanià.
Sóc llibretera i per això sé què és batallar a peu de taula de novetats pels llibres que adoro, protegint-los del ritme desenfrenat del sector.
Sé què significa defensar els autors que admiro: María Negroni, Andrés Barba, Giuseppe Caputo, Laura Fernández, i els meus companys de terna: Tamara Silva, Celso Castro…
Sé què significa que un llibreter et defensi i t’amplifiqui per això sé el valor incommensurable que té el fet que Finestres i els seus llibreters, amb Itziar com a abanderada, i la tot terreny Camila Enrich, siguin còmplices d’aquest premi.
Confesso que entenc que avui toca celebrar aquest llibre que existeix perquè hi ha Arnau Cònsul i H&O editorial; però confesso que, per a algú com jo, que tot just als 56 anys sap què vol ser quan sigui gran, aquest reconeixement i la generositat de la Fundació Finestres és molt més que un aplaudiment al llibre passat és, sobretot, una porta oberta al futur. A la possibilitat que l’escriptura no es mori al mig del soroll de la vida quotidiana, de la precarietat, dels dubtes i de la incertesa.
Martín Matioli, l’amic de Vidria, quan s’acomiaden, li diu:
Escriu-me només quan et passi alguna cosa realment inversemblant. No m’expliquis el que vegis, el que sentis, el que puguis confessar qualsevol persona. No m’expliquis el paisatge diferent, ni els costums diferents, ni els gossos diferents, ni els rius diferents, ni els noms de les persones diferents, ni tan sols la música diferent.
Deixa per a mi els relats extraordinaris.
No m’expliquis el món sinó quan el món es mogui al teu interior i et transformi.
Escriviu-me només quan hagis d’explicar-me el que no hi és.
(Traducció original).
Així ho vaig fer abans, així ho faig ara i així intentaré fer-ho sempre.
Gràcies, infinites, per permetre’m continuar creient que la literatura és l’únic lloc on la vida adquireix la forma definitiva.
Gràcies, infinites, per haver-me fet entendre que val la pena escriure allò que no hi és.
