Archivo agonía

Una novel·la epistolar que enfronta sense embuts temes com l’angoixa de l’amor, la solitud, el pas del temps i la mort

El dol és un animal salvatge que habita en el malalt de manera singular i imprevisible. En el cas de R., aquest dol es tradueix en la necessitat de visitar de manera desesperada l’arxiu de l’obra que la seva estimada Edith ha deixat després de la seva mort en una sèrie de quaderns. Al mateix temps que viatja pel cap alt íntim d’aquest arxiu, R. intentarà convèncer a través d’una sèrie de missives a l’editor Gabriel Fonseca, un vell amic de la infància, perquè publiqui un llibre amb l’obra d’Edith.

«Les espècies sentinella són animals que detecten el risc abans que el mal aconsegueixi als humans. Són oracles de la mort en forma d’animals», és per això que Edith va batejar als seus quaderns com a «canaris», perquè li servien per a estar alerta, per a reconèixer la mort i així detectar el moment de travessar el llindar.

I què contenen aquests canaris, aquests ocells sentinella? Una col·lecció d’agonies que recullen aquests instants de transició: un monjo vietnamita immolat, un suïcidi massiu a les Illes Marianes, un home llançat a les vies del metre, una nena atrapada en els enderrocs després d’una erupció, entre altres.

Així, aquesta novel·la epistolar configura un recinte que retrata el palimpsest de la memòria; l’agonia amorosa i el fulgor de la mort; el fardell de la solitud i la inclemència del temps; la sintaxi en la imatge i la forma en la prosa. Marina Azahua ha escrit una novel·la total a la qual cap gènere li és aliè. El seu pensament, poètic i precís, il·lumina i commou. Arxiu agonia obre la porta a una veu literària original i sorprenent.