Julià de Jòdar (Badalona, 1942). L’entrada tardana de Julià de Jòdar a la literatura catalana, sent un jove de cinquanta-cinc anys, va ser una de les més impactants de la història recent. «El crític té dret a sentir-se desconcertat i fins imaginar-se en una situació paral·lela a la de començaments de segle, quan la irrupció de Víctor Català descol·locà l’ordre assenyat del ram de la crítica», deia Isidor Cònsul després de llegir el primer llibre de L’atzar i les ombres, ara fa vint-i-cinc anys. A partir de llavors, Jòdar va emprendre un abassegador tour de force narratiu durant tres lustres, fins que amb El desertor en el camp de batalla anunciava, justament, la seva deserció literària. Comanegra ja el va convèncer d’escriure Els vulnerables (2018), que podria considerar- se una preqüela juganera de l’obra magna que teniu a les mans. I no se sap mai. Potser aquest gran prestidigitador entre ficció i realitat encara ens depara més sorpreses.
El senyor Lotari, escoliasta de capçalera del gran novel-lista desaparegut Gabriel Caballero, va morir quan estava a punt d’endreçar la biografia de l’escriptor entre 1962 i 1977.
Una teranyina trenada per centenars de veus que despullen i escabetxen sense pietat tant l’home concret com totes les cares i caretes de l’antifranquisme dels anys seixanta i setanta.
El món cultural i intel-lectual, la disputa entre grups (i egos) de l’esquerra i el catalanisme, les infidelitats als ideals i a les persones, la Gauche Divine, les Jornades Llibertàries…
I al mig, tastant totes les olletes sense ficar-se fins a la cintura en cap fangar, un dels autors més importants de les últimes dècades.
És més: un geni.
Perquè el Gabriel era un geni, ¿oi, senyor Lotari? La continuació de l’aclamada trilogia L’atzar i les ombres s’ha fet esperar divuit anys, perquè calia pouar molt endins.
