El jurat de la sisena edició del Premi Finestres de Narrativa en Castellà, format per Andrés Barba, Giuseppe Caputo, Laura Fernández, María Negroni i Camila Enrich, així com per part de l’equip de Finestres, ha llegit al llarg dels darrers dotze mesos novel·les i relats d’autors de tota Iberoamèrica, escrits originalment en castellà i publicats tant per editorials grans com petites; d’autors consagrats, emergents o ja encaminats en la seva trajectòria literària, de qualsevol edat, però sempre amb molt present l’objectiu principal del premi: reconèixer i distingir obres narratives originals, trencadores, arriscades i, sobretot, d’altíssima qualitat literària, amb la finalitat de destacar-les entre el volum ingent de novetats que arriben a les llibreries al llarg d’un any i oferir-los així l’oportunitat d’arribar a més lectors.
La llista, en estricte ordre alfabètic, s’inicia amb Archivo agonía (Sexto Piso), de Marina Azahua, un llibre personal construït a partir d’imatges, pèrdues i silencis amb els quals il·lumina la creació de sentit a partir d’allò que falta. La novel·la discorre amb diligència sobre el dol, la memòria i la manera com registrem la vida.
Horacio Castellanos Moya torna a demostrar el seu talent per construir mons en descomposició. Cornamenta (Random House) és una novel·la que aplega la paranoia política, la violència soterrada i l’humor àcid característics de l’autor a través de personatges detestables, corcats pels gelos i l’afany de poder. Tot plegat amb una tensió narrativa sostinguda que no dona treva al lector.
Celso Castro assoleix a El gran ensueño (La Navaja Suiza) una estranya puresa emocional gràcies a una veu narrativa fràgil i profundament humana. El jurat n’ha valorat la capacitat de sostenir una mirada que es mou entre allò infantil i allò adult i que, sense artificis, capta el vertigen interior d’un protagonista que navega cap a la vida adulta amb una lucidesa inesperada.
Sobre Medea me cantó un corrido (Sexto Piso), signada per Dahlia de la Cerda, el jurat subratlla la manera com l’autora mexicana fusiona tragèdia clàssica, cultura popular i violència contemporània amb una veu narrativa insòlita. L’autora reescriu el mite de Medea des d’un univers fronterer en què el feminicidi, el desig, la sororitat, la fúria i la marginalitat interpel·len qualsevol que s’hi acosti.
Los nuevos (Destino), de Pedro Mairal, destaca pel seu virtuosisme a l’hora de retratar les tensions de l’adolescència amb un llenguatge ple de sensibilitat. Mairal aconsegueix una novel·la àgil, emotiva i alhora tràgica, on l’humor, la nostàlgia i la incertesa vital van de la mà per retratar els canvis traumàtics que defineixen tota entrada a la maduresa.
El niño parabólico (Periférica), de Constantino Molina, és una novel·la que brilla per la capacitat del seu narrador per a la contemplació mentre recorre sense rumb els carrers de Madrid i, sobretot, el seu propi pensament. La prosa de Molina, amb un sentit de l’humor molt fi, demostra que l’abstracció pot anar de la mà de la vida quotidiana d’un protagonista ple de sensibilitat.
Jardín de noche (Sexto Piso), de Fabio Morábito, és un exercici d’estil literari que s’expandeix en capes i assoleix un equilibri magistral entre intriga, reflexió i estranyesa. El seu assoliment essencial és la creació d’un calidoscopi narratiu sense arestes, on cada mirada té la seva raó de ser i res no s’ha deixat a l’atzar.
Indócil (Barrett), de Laura Ortiz, és una novel·la que sorprèn per la seva energia política i la seva llibertat formal. Al jurat li sembla poderosíssima la veu narradora de la novel·la, una veu literària plena de nervi i profundament crítica que qüestiona les estructures de poder, tant familiars com socials, des de la perspectiva d’una casa que es resisteix a ser domesticada.
Larvas (Páginas de Espuma), de Tamara Silva, destaca per la seva capacitat sorprenent de convertir l’escriptura en un organisme viu, mòbil i inquietant. L’autora construeix una atmosfera intensa en què allò corporal, allò simbòlic i allò fantàstic s’entrellacen. Silva explora la transformació física i psicològica com un procés inevitable i, de vegades, monstruós.
La novel·la El fino arte de crear monstruos (H&O), de Silvana Vogt, es distingeix per la seva mirada punyent i singular sobre els vincles afectius i les dinàmiques familiars. La novel·la de Vogt combina humor fosc, tendresa i cruesa per compondre un retrat lluminós i colorista de la fragilitat humana.
