El jurat del Premi Finestres de Narrativa en Català, format per Eva Vàzquez, Anna Ballbona, Manel Ollé, Raül Garrigasait i Marina Espasa, ha llegit durant tot l’any novel·les, cròniques, memòries, dietaris i contes, ha deliberat i ha contraposat arguments per arribar a un consens sobre deu títols, deu llibres publicats el 2025 que demostren que la creació literària en català està en un bon moment de forma i que encara (sic) hi ha una varietat de segells que la publiquen: a la llista, enguany n’hi ha tres que fan doblet (Anagrama, Proa i L’Altra: felicitats!), dos que no hi havien estat mai (Eclecta i Pòrtic, un de joveníssim i l’altre, veteraníssim) i dos de repetidors amb un sol títol (Edicions de 1984 i Empúries: ben tornats siguin).
Els Premis Finestres de Narrativa, nascuts amb la ferma voluntat de premiar l’audàcia, l’originalitat i, sobretot, la qualitat literària, volen ajudar a ampliar el públic lector d’uns quants llibres que el jurat considera que val la pena destacar, d’entre les quantitats ingents que arriben cada setmana a les llibreries. Fixeu-vos en les llistes: que no us ho hagin d’explicar, d’aquí a vint anys, que el 2025 es publicaven llibres tan bons.
Per rigorós ordre alfabètic, la llista comença amb uns contes amb autor interposat, una veueta que en sap molt, de literatura, i que interpel·la el narrador des d’unes notes a peu de pàgina impertinents i molt divertides que es van enfosquint a mesura que avança el llibre. N’és l’autora Mar Bosch Oliveras, que amb Lliçons d’abisme (Empúries) ha fet un llibre de contes que no és com tots els llibres de contes, sinó que forma una unitat compacta, encadenant abismes textuals per explicar una sola història sobre com alliberar el talent enmig de la devastació de la vida domèstica.
Un llibre que és una crònica de viatges que no narra cap viatge, una antièpica gentilesa de l’humor intel·ligent d’Oriol Canosa, conegudíssim autor de llibres infantils i juvenils –a banda d’ex-llibreter– que s’ha decidit a explicar tot el que hi havia darrere d’una peregrinació a peu que va fer fa més de vint-i-cinc anys, quan encara es podia caminar per viaranys i corriols d’Europa, des de Barcelona fins a l’Acròpolis d’Atenes, equipat amb una motxilla amb quatre pertinences, rosegons de pa i cap telèfon mòbil. El resultat és La balada del vell món (Pòrtic).
Melcior Comes brinda una novel·la divertidíssima que és una bufetada a la Barcelona d’avui i potser la del demà, amb alcaldessa populista i canals navegables més enllà de l’Eixample i un protagonista que recorda el de La foguera de les vanitats de Tom Wolfe passat per totes les deconstruccions postmodernes imaginables. Aquesta novel·la és L’home que va vendre el món (Proa).
Virgil (Edicions de 1984), de Quim Español, és tota una altra cosa: a partir d’una tragèdia real, un episodi que ha passat a la Ucraïna d’avui, Español ens fa transitar per un país en guerra dins de la pell d’un metge que busca una venjança impossible, i ho fa en un to baix, sense orquestra de fons, que accentua la commoció davant un drama profundament humà.
Mercè Ibarz combina amb mà mestra l’art de la intimitat amb la crònica històrica i política de la Barcelona dels setanta i vuitanta i fins avui. Una noia a la ciutat (Anagrama) recorda els llibres d’Annie Ernaux pel trenat i l’aparent desordre, a més de comptar amb unes fotografies de la pròpia autora que diuen més del que no sembla.
El gat i les estrelles (Proa) proposa una hipòtesi de futur en la qual els artistes han dimitit i són figures eremítiques i absents d’una societat en descomposició. Jordi Lara aprofita, i molt bé, la seva estada com a escriptor resident al Palau de la Música per plantejar una història fonda escrita amb un estil finíssim sobre un compositor retirat, fora del món.
Teoria del joc (Anagrama), d’Arià Paco, posa en circulació moltes de les reflexions sobre noves masculinitats, relacions de parella, onades i contraonades del feminisme a través d’uns personatges joves que busquen la manera d’estimar-se sense fer-se (gaire) mal. Una posada al dia de la novel·la d’idees.
Irene Pujadas fa un viatge al·lucinant i filosòfic a l’interior d’un cos humà per mirar d’esbrinar què hi ha de cert en tot això de l’autoconeixement que ens farà (més) lliures: ves que no hi hagi una broma, darrere de tantes reflexions. La intrusa (L’Altra Editorial) és una reescriptura de la novel·la d’aventures en clau de pensament i sàtira, del tot desacomplexada i lliure.
Sense deixar la filosofia, L’altra hipòtesi (Eclecta), de Ferran Sáez, ens precipita cap endavant (o és cap enrere?) i s’instal·la en un present on som tots a punt de caure a l’abisme que obren la intel·ligència artificial i els influencers amb milions de seguidors. El mèrit és haver escrit una distòpia terrorífica amb un llenguatge elegantíssim.
Tanca la llista Escenaris (L’Altra), de Toni Sala, que n’és també la nota més greu: un crit de desesperació davant la descomposició moral i la degradació política de la societat catalana d’avui, vista a través del prisma d’uns personatges que no inspirarien gaire simpatia si no fos perquè Sala els mou i els fa parlar amb un estil majestuós i, a estones, deliberadament extenuant, en un exercici en què la llengua literària es posa al servei del retrat de la devastació col·lectiva.
