Lee un fragmento de ‘Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres’, de Irene Solá

‘Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres’ –la obra ganadora del Premio Finestres de Narrativa en catalán 2023–, abre un capítulo más del mundo de Irene Solà, que ya era poético, evocador y luminoso, y que ahora se muestra más bestial, caótico y oscuro.


MATINADA

 

 

… gonosznak látszott, pedig csak öreg volt…1
ANNA T. SZABÓ

 

 

La foscor era morada i bellugadissa, opaca, grana i alhora blava, zumzejant, pigallada, cega, espessa, fonda i brillant a la vegada. Estava infestada de cucs, de branques, de tremolors, de venes, de clapes. Les taques, indiscernibles, eren les parets panxudes d’una habitació, el sostre, un llit, una tauleta de nit, una calaixera, una porta i una finestra. Les tenebres crepitaven. S’agitaven, mormolejaven. Roncaven. El ronc era nasal, somort i aspre. Carrisquejava, engolia i s’ofegava. La font del bramul era el llit, i el bony que hi dormia al mig. Una dona vella. Corpulenta. La Bernadeta tenia els ulls tancats, les parpelles de sargantana, sense pestanyes, la boca oberta, els llavis liles i aigualits, i els cabells engreixinats i llargs, escampats sobre el coixí. Era lletja. O això pensava l’altra dona, la Margarida, que seia al seu costat en una cadira de vímet, amb les mans agafades a la falda i els polzes que donaven voltes.

 

Dins del llit, la Bernadeta va empassar-se una alenada barroera d’aire, va abandonar un ronc rogallós a mitges, i va deixar de respirar. Fora es va sentir el cant d’una òliba, i després silenci. La Margarida va aturar els polzes. Va estirar el coll, va observar la vella, i per un moment va pensar que ja estava. Que era l’hora. Però l’avenc fosc de la boca de la Bernadeta va sospirar, va inhalar i va reprendre el renou. I la Margarida va tornar l’esquena al respatller de la cadira, i va continuar fent rodar els dits. Era una vella escarransida, amb cap de pardal, ulls severs, boca inflexible, galtes magres, coll eixarreït i espatlles encorbades. I resava. Tota la nit que resava, pobra Margarida. Perquè el Senyor mana pregar i fer pregar. Però com que la Margarida fer pregar no podia, perquè la llengua de les seves parentes, les que en tenien, era un terròs incapaç de dir res de bo, resava ella. Amb l’esperança que, si resava molt, tard o d’hora Déu l’escoltaria. I la distingiria enmig de tants pecats i tantes pecadores. L’agombolaria entre els seus braços de pare, i diria que no l’hauria hagut de desemparar mai, «filleta», que la Margarida era bona i era santa, i que quedava perdonada. Perdonada de les coses que havia fet ella, i de les que havien fet les altres.

 

Primer pels que no hi eren, resava. Pels que se n’havien anat i no havien tornat. Pel seu home, en Francesc. Pels seus fills, en Bartomeu, l’Esteve i en Guilla. I pel seu pare, en Bernadí. Per en Martí el Tendre i en Martí el Coix no resava, perquè no tenien res a veure amb ella. Després per les dones de casa. Per la seva mare Joana, encara que fos roïna, i per la seva germana Blanca, encara que fos desviada. Per la seva neboda Àngela, encara que fos un malbaratament, resar per l’Àngela, i per la seva rebesneboda Dolça, encara que la Dolça hauria d’haver-se podrit a l’infern i que la sentissin cridar sota les pedres per ser filla de qui era. Fins i tot per l’Elisabet, resava, que per no ser no era ni parenta seva, però cada parenostre que resava per l’Elisabet comptava per tres. Per la Bernadeta també pregava.

 

Però a la vella que dormia com una fruita podrida caiguda de l’arbre, sobretot la vigilava. Perquè quan la Bernadeta es morís, la Margarida hi volia ser. I ho volia veure. Volia veure com la gràcia i la salvació divines li eren negades per haver-se barrejat tantes vegades amb el diable.

 

La Margarida havia esperat la mort amb il·lusió. La pròpia. S’havia imaginat el seu traspàs com un esclat lluminós, un espasme de glòria, un goig definitiu, un èxtasi ofegador al so dels llaüts i les trompetes d’un exèrcit d’àngels. Al·leluia! Alabats, els designis de l’Altíssim. Lloat, el Nostre Creador. S’ho havia afigurat tantes vegades, que era com si hagués passat. Les portes del Cel com s’obrien al seu pas. Els querubins com cantaven. Tenien les boques roses i molsudes, les galtes de vellut, els ulls molls de joia. Anaven descalços i duien corones d’or i túniques de seda que es lligaven al pit amb fils que també eren d’or. I entremig dels àngels hi havia Nostre Senyor. Nostre Senyor, que tenia una cara que es confonia amb la d’en Francesc, amb un sot al mig de la barbeta, i les mans aspres i plenes d’anells, que li agafava el rostre per besar-la com l’havia besada el seu home el dia que es van casar. «Benvinguda a la Glòria», li deia. I aleshores, quan enmig de la llum fulgurant que fa l’alegria la Margarida tornava a distingir la boca del Senyor al seu davant, els ulls del Senyor com dues culleres, Ell la mirava de tan a prop, tan arran, que veia totes les coses que la pobra dona havia hagut de viure de més, i plorava llàgrimes que semblaven de llet.

 

Però, ai las!, filletes, quin desengany. Perquè quan la pobra Margarida es va morir, amb les mans agafades, amb les ungles primer roses, després blanques, amb la boca oberta i els ulls nevosos que ja fitaven les joies eternes, tota ella preparada, panteixant, desitjosa i deixatada, no hi va haver ni querubins, ni trompetes, ni esclat lluminós, ni espasme de glòria, ni goig definitiu, ni èxtasi ofegador. Només una rotllana de dones brutes i malcarades. Grotesques i ordinàries. Així mateix. Tan trist com sona. Perquè quan el cor petit, de tres quarts, de la Margarida va dir, prou!, defallit, fet un nus, s’ha acabat, adeu-siau!, les seves parentes van encerclar-la. I en comptes del Cel i els àngels i les mans de Déu eixugant-li les galtes, la seva mare Joana, com una euga desdentegada, la seva germana Blanca, que va ser l’única que li va fer una mica d’alegria de veure, i encara no gaire, la seva neboda Àngela, a qui la mort havia conservat l’expressió de porc senglar, i l’Elisabet, que si la Margarida no hagués tingut els sentits feblíssims i atordits li hauria arrencat tots els cabells del cap, van rodejar-la. Però eren mortes! Totes quatre. Mare de Déu santíssima, que algunes feia molts anys que eren mortes. Ànimes condemnades! La Margarida es regirava incapaç de dir res, de tan esparverada. Però, fet i fet, ningú l’hauria sentit, perquè les seves parentes cridaven, «Margarida, Margarida, MARGARIDA!», mentre l’aixecaven per les aixelles i reien, i la seva mare li somreia ensenyant els forats de les dents i deia, «Benvinguda, Margarida, bentornada!», com si fos el mateix dimoni obrint-li les portes de l’infern. La pobra Margarida, encara tèbia, se les va mirar amb uns ulls com pinyons, esgarrifoses com eren, espantoses!, més lletges i tot del que recordava, i va pensar que somiava, que no podia ser, que no s’havia mort, que no era així, que no era això, de cap manera, no, no, no, si us plau, Senyor, per favor, per l’amor de Déu, per la Verge i tots els sants i tots els àngels.

 

Si hagués sigut per la Margarida, quan la Bernadeta es morís, perquè no podia faltar gaire, no farien cap festa. Tot el que les seves parentes esquenamolles pensaven i deien últimament, que si els coberts, que si el cabrit, que si les copes de peu blau, que si els bunyols o la sosenga, tenia a veure amb la festa, amb la festa, amb la festa, i només amb la maleïda festa. La Joana seia a la cuina, entaforada al seu racó, i els manava, cap aquí i cap allà, feu això i feu allò altre, i les dones deambulaven per la casa, conxorxades. Si fos per la Margarida, quan la vella es morís li organitzarien una rebuda sòbria, austera, respectuosa i serena. No com la seva.

 

Com plorava. Com plorava, pobra Margarida, quan en comptes de pujar al Cel i ser rebuda pel pastor d’ànimes, les donotes espessidores i burxadores de llagues de casa seva van arrossegar-la escales avall, que ja l’hi haurien pogut tirar rodolant. La van dur a la cuina i la van fer seure a la taula parada de plats, copes i cassoles. I llavors van obrir les boques i bevien i menjaven i baladrejaven i picaven de mans i brindaven i celebraven i s’incorporaven i aixecaven els colls i els braços enlaire. A la Margarida, el plat repulsiu que li havien posat al davant se li va omplir de llàgrimes. Com una sopa. Però ni una sola de les seves parentes va ser bona per consolar-la. Cap ni una. Ni la seva mare. La mare d’una, que l’ha arrencada de les entranyes. Només disbauxa i cridar i beure i explicar acudits i donar cops de cul a la taula, la seva mare. Només gresca i xerinola, la Joana. S’havia enfilat al seu escó. La Margarida la mirava esfereïda. Les altres cridaven i l’atiaven. Ballava! Com si no tingués memòria, o volgués foragitar-la. Com si no es recordés del que no es volia recordar. Com si en aquella cuina horripilant, plena de fantasmes, ja no importessin les coses passades. Les vides senceres. Les filles i les mares.

 

La casa va cruixir com si li espeteguessin els ossos. Després hi va haver un silenci llarg que va trencar l’òliba de fora, seguit de més silenci. La nit s’havia cargolat a dins del mas com una feristela, i les ombres es passejaven sense peus per la casa. Cada racó tenia una negror pròpia, pesada, cavernosa i pregona. L’habitació on dormia la Bernadeta era tètrica. La sala era llòbrega. Les escales semblaven un pou. L’entrada era sinistra. La cuina era la gola d’un llop. Sense fons. Les parets, la llar, la finestra, la taula, les cadires, la pica, no es veien. Com si no hi fossin. Com si no hi hagués cuina, ni mas. Només foscúria. La Joana seia al seu escó. Era una dona molt vella. Tenia cara de cavall, un ull més obert que l’altre, els cabells grisos i desmanegats com una crinera, els braços gruixuts i el ventre ample. Aquell era el seu lloc. L’escó vora el foc, encara que ara la llar ja no fos mai encesa.

 

La Joana s’havia casat amb l’hereu del mas Clavell, a Sant Miquel dels Barretons, feia més anys dels que es podien comptar. La cerimònia havia estat senzilla, austera, i a mig matí, perquè els nuvis tinguessin temps d’arribar a la casa abans no es fes de nit. Marit i muller s’havien enfilat per corriols escabrosos i viaranys encinglerats de tots els colors del verd. Havien travessat serres, colls, barrancs, congostos, rieres i sots frondosos i humits, entre faigs i trèmols, beços i avellaners, alzines, oms i arboços, que s’espessien i s’estrenyien com una abraçada ofegadora fins que la llum queia sobre la roba dels noucasats com un grapat de monedes escadusseres. La Joana i en Bernadí havien avançat per aquelles muntanyes desavinents i enredades un dia sencer, i només havien parat quan trobaven oratoris. En Bernadí abaixava el cap, aclucava els ulls i demanava al Senyor que no deixés que el seu camí es creués amb el de llops i malfactors. La Joana se li posava a la vora i ajuntava els palmells, però no resava. El mirava. Perquè ja estaven casats, però tot just feia tres dies que es coneixien, i amb prou feines se l’havia pogut mirar. Li guaitava les mans morades plenes de mules, els dits com botifarres, el clatell pelut, l’esquena desmesurada, el nas com un nap, el front ple de sacsons i la barba espessa que s’enfilava com uns esbarzers galtes amunt, fins a les celles. Però els precs d’en Bernadí van ser en va, la Joana a penes va tenir temps de concloure que el seu marit semblava un verro, perquè després del migdia les males bèsties es van posar a cantar. Gelaven la sang a les venes. Cada udol com una daga freda que et baixava per l’esquena fins al ventre; si no respiraves no et foradava, només et remenava les menges. I en Bernadí, que feia estona que els pressentia i que es mirava frisós la verdor i la blavor entre els arbres i els moviments sobtats de les branques, va maleir i va escopir. Caminava davant mentre la Joana el guaitava desconcertada, perquè donava coces a les roques i als arbres i, sense deixar de trescar, girava el peu esquerre com si no fos seu i l’arrossegava per terra amb virulència. Encara no havien fet un centenar de passes empinades des que les bèsties udolaven que, fent cruixir les dents, en Bernadí es va llançar de genolls sota aquell boscam feréstec, i de dins de l’espardenya en va treure un peu gris, d’ungles gruixudes i grogues, que es va rascar i rascar i rascar amb desfici. I llavors la Joana ho va veure. Santa Llúcia! Mare de Déu! En Bernadí tenia un peu pelut i pudent amb només quatre dits. Només quatre dits! A la seva dona el cor li volia sortir per la boca de l’alegria. I amb treballs si va poder resistir la puixança d’agenollar-se i omplir aquella peülla de petons, talment Maria Magdalena. Però llavors en Bernadí es va asserenar. Es va calçar el peu envermellit i encetat, i home i dona van continuar caminant, estalonats pel vespre i els alarits de les bèsties. Abans d’arribar al mas Clavell, en Bernadí va dir, taciturn i pragmàtic, que a casa seva havien sigut cinc germans, però que els altres quatre els havien arrabassat les feres. Primer se’ls havien menjat les ovelles. I quan ja no els quedaven ovelles, les bèsties s’havien ficat dins de casa, i a excepció d’un braç i una mica del cap de la nena, havien devorat els seus germans sencers. A en Bernadí, que era el més grandassàs, que es regirava com un boig i cridava com un condemnat, els llops no se l’havien menjat. Els havia semblat massa feina. Només li havien arrencat el dit petit del peu esquerre d’una queixalada graponera. I en comptes de dit petit, al peu hi tenia una cicatriu blanca, brillant i boteruda que, quan els sentia udolar, li picava com un dimoni.

 

La mare d’en Bernadí havia emmalaltit després que els llops devoressin quatre dels seus fills com pollastres. S’havia inflat. Primer els peus, morats. Després els genolls, negres. Llavors el ventre, com un ocell caigut del niu. I s’havia mort. I quan les feres, com si hi entenguessin, d’afronts i de greuges, l’havien desenterrada de la sepultura i se li havien menjat la cara i les mans, en Bernadí i el seu pare, que s’havien quedat sols, havien exclamat, ja n’hi ha prou, d’aquest coll! I havien començat una guerra. S’havien encomanat a sant Defensor, a sant Blai Gloriós, a sant Pau, a santa Àgata i a sant Antoni, guardeu-nos del mal i del dimoni, del llop i del ca i de tota bèstia que mal fa, i s’havien posat a buscar llodrigueres. Que sempre són orientades a sud i vora aigua. I a esgarriar ventrades. Que fins als vint-i-cinc dies encara mamen. I a fer llaços corredissos i caps falsos. Situaven una presa al capdavall d’un tauló arran de cingle. El sostenien amb una pedra tapada amb brancatge. I quan l’animal s’hi enfilava per abastar la menja, s’espenyava. Ajuntaven sagetes de dues en dues, amb crinera d’euga. En lligaven sis o set en fila, les torçaven, l’una en un sentit i l’altra en sentit contrari, i quan estaven ben ganxudes, les ficaven dins d’un tros de carn, més gros que les sagetes però prou petit per ser engolit d’un cop. Deixaven una mica de carnassa aquí, una mica allà, i els llops s’empassaven el parany sense mastegar. Quan païen, les sagetes s’obrien, es posaven en creu i els foradaven les tripes.

 

Els anys bons, al terme de Dosrius, pare i fill caçaven els llops de vuit en vuit. A Vilamajor, de set en set. Vora Sant Hilari, a mitges dotzenes. A Espinelves i a Viladrau hi atrapaven les llobes més grosses, sota les Agudes les ventrades més nombroses, i a Sant Sadurní d’Osormort, i a Sant Celoni, i a Vilanova de Sau i a Rupit i Folgueroles, n’hi mataven tants que perdien el compte. En Bernadí i son pare localitzaven les bèsties i donaven avís a les cases convingudes, que congregaven la gent de la rodalia i, a un senyal del mestre llobater, que era el vell, cridaven i feien picar ferros per estrènyer el rodal de la batuda i conduir els llops als carreranys, als pous i als cingles on els estimbaven. On els mataven a cops de pedra, d’ascones, de mandró, d’atzagaia i de forques de llop, on els escorxaven de viu en viu, o els donaven als gossos perquè els destrossessin. Al pare d’en Bernadí li agradaven les batudes. Per la companyia, i pels crits i les rialles dels homes, i pel terror i els gemecs dels llops davant la turba. Però un dia, vora Seva, una fera acorralada es va abraonar sobre el vell i li va mossegar la cara de tal manera que, quan van haver mort la bèstia, encara tenia el musell aferrat a la boca de l’home. Com si es petonegessin. Al vell li va quedar la mandíbula esguerrada i les dues galtes foradades, i a penes podia empassar, però aviat no va caldre. Perquè la lloba era rabiosa. I el mal de la ràbia et fa avorrir el menjar i l’aigua. Primer es queixava de mal de cap. Més tard se li movien sols els músculs de la cara, i se li veien les dents a través dels forats de les galtes. Llavors es retorcia. Després va entrar en furor. Treia escuma pel nas i la boca. I en Bernadí va pensar, esgarrifat, que si a ell també l’atrapaven, que si les feres traïdores l’atacaven per l’esquena i se’l menjaven en una bauma, haurien guanyat la batalla. Va escurçar el patiment del seu pare i va córrer al poble més proper, que era Seva, a buscar una dona per casar-s’hi.

 

La Joana, que perspirava i panteixava per seguir el nervi de les camades del nuvi, va pensar que ella l’esperava! L’esperava. Oi tant si l’esperava! Perquè la Joana havia demanat un home de totes les maneres que es pot demanar un home. I no arribava. L’havia demanat a Déu i a la Verge i a sant Antoni, però no l’escoltaven. Fins que la Garreta, una vella que servia amb ella a Seva, que només menjava sopes de pa amb llet perquè no tenia cap dent, i la Joana no volia ser com la Garreta, se la mirava i pensava, bon Déu, com la Garreta no, si us plau, sola i vella i sense dents, menjant sopes de pa amb llet, li va preguntar, «De què plores, criatura?». La Joana va respondre que plorava de tenir cara de cavall. Cara d’euga. I quan ho va haver dit, encara va plorar més, perquè Déu i la Verge i sant Antoni li havien girat l’esquena i la deixaven que s’espigués com un enciam, sense trobar casador que la volgués. Però la Garreta va temptejar, «Si Un no t’escolta, per què no l’hi demanés a l’Altre?». La Joana va respondre amb un fil de veu que no sabia com se li demanava res a l’Altre. La Garreta va oferir-se. Va dir que, si la Joana volia, ella l’hi explicava. Va dir que, si només demanava una cosa, era millor anar-hi sola, de matinada. Que havia de matar un gat. Ni massa petit ni massa gran. Mitjà. I ficar-li una fava dins cada ull, una fava dins la boca i una fava dins el forat del cul. I que l’havia d’enterrar, i a sobre del monticle hi havia de dibuixar una creu, i a damunt de la creu s’hi havia de pixar. Aleshores vindria el dimoni i li podria demanar el que li hagués de demanar.

 

La Joana el va veure mentre sacsejava les anques per eixugar-se la pixarada. Entre els arbres. Primer els ulls. Perquè centellejaven. Després la taca que era el coll gruixut i la gepa i l’esquena. Llavors el toro. Perquè era un toro. Imponent. Negre tot ell com la cosa més negra. Les banyes eren negres, la carn de dins dels ulls era negra, negres les pestanyes; negres les orelles; negres el morro ple de mocs, el front ple de remolins, el coll venut, les potes, les peülles, el ventre, els lloms, la pudenda; negres. Tan fosc que la nit semblava clara. I s’acostava. El pèl li brillava com si fos aigua. Treia baf, i pudia, com si l’aigua fos bruta i estancada. Era una pudor viva, que punxava. La Joana va deixar caure les faldilles i es va incorporar. El toro va preguntar, amb una veu més dolça i melangiosa del que una s’hauria pogut imaginar, «Què vols, bona infanta?». La Joana va respondre com un ocellet que canta, «Vull un home sencer», va dir, «que sigui hereu i tingui un tros de terra i un tros de teulada». El dimoni va acceptar el tracte. L’ànima de la Joana a canvi de casar-la. Després se’n va anar, sota una lluna finíssima, en cerca d’alguna vaca. L’endemà, en Bernadí Clavell va demanar per casar-se amb la Joana.

 

En Bernadí preferia l’enginy a la força bruta. El silenci. La solitud. Quan son pare va morir, caçava les feres amb cepons i pitges, que tenien braços de claus i punxes que es tancaven de sobte. Els submergia en fems, perquè les bèsties llestes no notessin l’olor de ferro i d’home. I seguia rastres i buscava merderades. Les muntanyes n’estaven plenes, de merderades. Les del gorjablanc, que cagava als camins, indiscriminadament; les femelles merderetes primes, els mascles gruixudes. Les de la geneta, que anava de ventre als esqueis de rocs, fent pilones sempre al mateix lloc. Les del teixó, que excavava latrines. Les de la guilla, que cagava on volia. Si atrapava alguna d’aquestes feristeles, també les matava. Amb delicadesa. Els posava el peu al coll, els oprimia les costelles i les ofegava. Les genetes i els gorjablancs es deixaven agafar com si res i es morien de pressa. Amb els teixons i les guilles havia de tenir més paciència, esperar una bona estona, abans no s’ofeguessin. Un cop morts, els treia els ossos, la carn i les vísceres per la boca, sense fer cap tall. Els omplia de fenàs de bosc, fins que quedaven tensats i sense arrugues, i llavors, quan baixava als pobles, els venia.

 

Als llops no feia falta matar- los amb finor. Cagaven arreu. Al mig. Com un senyal. Als encreuaments de camins, sobre les penyes. Perquè ho veiessis. Perquè els hi coneguessis. Els molt maleïts sabien com havien d’atacar cada cosa; les ovelles pel coll, els porcs pel ventre, les vaques pel braguer, que així s’ajupien, els cavalls i els ases com fos, perquè amb les potes de darrere donaven guitzes, i millor abastar els pollins. Els nens pel cap. I si trobaven una bèstia que hagués parit, sabien que havien d’estibar la bossa i el cordó, per fer-li ferides dins. Si acabaven de matar, cagaven tou, líquid i fosc, perquè primer es menjaven la sang i les vísceres, que tenyien la merda de negre, i si escuraven la carcassa feien merderades blanques, peludes i seques. Els dimonis d’aquelles muntanyes, en Bernadí els matava sense miraments.

 


 

© Irene Solà Sáez, 2023
CASANOVAS & LYNCH AGÈNCIA LITERÀRIA, SL

© EDITORIAL ANAGRAMA, SA, 2023

Filtrar per:
Categoría

Relacionats

Cuestionario Finestres: Laura Fernández

Cuestionario Finestres: Mariana Enriquez

Cuestionario Finestres: Carlos Zanón